divendres, octubre 20, 2017
Home > Teatre > AQUÍ NO PAGA NI DÉU, de Dario Fo.

AQUÍ NO PAGA NI DÉU, de Dario Fo.

parlem teatre Aqui mo paga

TEATRE: COMENTARI DEL LLIBRE AQUÍ NO PAGA NI DEU, DE DARIO FO

Llibre d’Editorial Bromera, traduït per Empar Claramunt i Josep Ballester, editat el 1993.

Dario Fo fou un actor italià que escriví multitud d’obres, totes elles o la majoria destinades a denunciar o posar de manifest l’opressió, les desigualtats, els abusos que pateix la classe treballadora i els sectors més indefensos de la societat, des d’obrers, mestresses de casa, presoners o les dones en general. Primer milità al PCI, però desencantat per la tebió dels dirigents en sortí per passar-se a l’esquerra radical. Moltes de les obres les va escriure a suggerència del públic que assistia a les representacions, i era habitual que a l’acabar la representació s’establís un diàleg entre actors i públic.

 TEATRE: FOTO DEL LLIBRE

parlem de teatre Dario Fo

En aquesta obra posa en evidència la injustícia de la dinàmica capitalista en les relacions entre els patrons i els obrers. Resulta que els treballadors han de lluitar i patir molt per aconseguir una millora salarial. Però tan bon punt s’ha aconseguit, els capitalistes augmenten instantàniament els preus dels productes, sense cap regulació ni impediment. En diuen les regles de l’economia, o la dinàmica de l’oferta i la dinàmica. Però en realitat no és res més que un abús dels forts contra els dèbils.

 TEATRE: MOSTRA DEL TEXT

 parlem de teatre Dario Fo

La Marga ha sorprès l’Antònia carregada de productes del supermercat i se sorprèn que amb el que cobren els seus marits pugui comprar tant. Li demana explicacions.

MARGA. (Tanca.) ¡Vinga, conta-m’ho!

 

ANTÒNIA. Mira, resulta que he anat al supermercat i me trobat ple de dones que protestaven per l’augment dels preus. I el director, per calmar-les: «que jo no puc  fer res; és la direcció qui estableix els preus i ha decidit apujar-los…». «Amb el permís de qui?», li preguntaven. «Amb el permís de ningú. Perquè és legal: lliure comerç, lliure competència». «Lliure competència? ¡Amb qui? Amb nosaltres? ¿I haurem d’aguantar-nos sempre? La bossa o la vida, ¿no?» «¡Bandolers! ¡Desvergonyits!», vaig cridar jo i, de seguida, em vaig amagar.

 

MARGA. Ben fet.

 

ANTÒNIA. En això, una dona va i diu: «Ja n’hi ha prou! Des d’ara, els preus els fixarem nosaltres: pagarem el mateix preu que l’any passat. I si algú es posa farruc, comprarem debades. ¿Està clar?  ¡No cal parlar-ne més! Si hagueres vist el director… Es va fer blanc com la neu «¡Esteu boges! ¡Cridaré la policia!» I se’n va anar com una fletxa, cap a la caixa, a telefonar… Però el telèfon no funcionava; algú havia tallat el fil. «¡Per fa- per favor! Facin el favor de deixar-me passar, he d’anar al meu despatx». Però no podia passar perquè totes les dones l’havíem rodejat. I, clar, començà i empentar la gent i una dona va fer el paperot: que li havia fet mal i es va deixar caure a terra, tan llarga com era

 TEATRE: ACTE PRIMER

 parlem de teatre Dario Fo

Conclusió, que totes les dones han carregat els seus cabassos i han fugir sense pagar. Però ara tenen dos problemes, primer que no saben com dir-ho al marit de l’Antònia, que és un obrer honrat, militant del PCI i respectuós de l’imperi de la Llei. I segon, que hauran d’amagar-se dels escorcolls de la policia, que registre totes les cases del barri.

 TEATRE: L’EMBOLIC ES FA GROS

parlem de teatre Dario Fo

S’inventen una conxorxa de mentides que es van embolicant cada cop més, es fan passar per dones embarassades per traslladar els productes expropiats (“Però si ahir no estaves embarassada, com és que avui estàs de cinc mesos?” diu el seu marit bocabadat “Ai! Què sabreu els homes de les coses de les dones!”). I també hi surt un policia que és més d’esquerres que el marit. I un Guàrdia Civil que primer creu que s’ha quedat  cec i després embarassat gràcies al miracles de Santa Rita.

Una obra recomanable per llegir i per anar a veure-la interpretar. Una bona manera de denunciar els abusos del sistema capitalista a través de l’humor més estripat.

 TEATRE: LES TAPES DEL LLIBRE parlem de teatre Dario Fo

Dario Fo va ser Premi Nobel de Literatura l’any 1997, i això m’omple de felicitat. Perquè utilitza un llenguatge planer, del que parla el poble. I un humor primari, amb equívocs, un humor d’aquell que a vegades ens gastem quan estem entre amics. Els personatges estan ben definits, sense aquelles faltes de definició que sovint fan que hagis de tornar a rellegir el text per veure qui és qui. I el missatge és diàfan, de seguida veus qui són els bons i quins són els tramposos.

Aleix,

24 de juny de 2016

Visita altres llocs d’Aleix Font:

excursionsapeu.com

aleixcolonia.com

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *