dimecres, agost 16, 2017
Home > Obres pròpies > TEATRE: EL PROJECTE

TEATRE: EL PROJECTE

El Projecte

Obra de teatre escrita per Aleix Font, l’11 de febrer de 2016

excursions aleix font alpina

Personatges:

 

L’Arcadi, President del centre. Home decidit tirant a temerari. Somiador. Cridaner.

La Guera, de Bruguera, vocal. El seny del grup.

El Tòfol, de Cristòfol, vocal. Enamorat de la Guera. Home de caràcter tou, fàcil de convèncer.

La Diana, vocal. Decidida, organitzadora, treballadora.

L’Ernest. Excursionista decidit, hiperactiu, caminador compulsiu.

Vila, de Vilagut, secretari del grup. Ordenat.

(La idea és que quan els personatges fan la seva presentació i parlen als veïns de la Colònia, quan s’actuï a d’altres pobles, el nom s’ha de canviar pel de cada poble)

1 Reunió

Acte Primer

 

(Ens trobem al local social del Centre Excursionista Rocatorta. L’Arcadi espera que arribin la resta de vocals per assistir a la Junta Extraordinària)

 

Arcadi: (Passeja per l’escenari, es mira el rellotge. Dirigint-se al públic) Sóc l’Arcadi Comarol, President del Grup Excursionista Rocatorta, del poble de les Avellanes de Rocatorta, i estic esperant que arribin la resta dels membres de la Junta per a celebrar una sessió extraordinària. Volem proposar l’aprovació d’un projecte que trasbalsarà la vida, no només del nostre grup sinó la de tot el nostre poble, es tracta d’organitzar una expedició a la conquesta de l’Himàlaia. Sí, sí, ho heu sentit bé, volem enviar un veí del nostre poble al cim del món.  No rigueu, que parlo seriosament. A vegades, al cor d’una persona hi fa niu un somni meravellós, i l’obligació d’aquesta persona és fer que aquesta il·lusió s’instal·li al bell mig de la plaça del poble, perquè tothom s’hi pugui engrescar: Quan tot el poble s’emmiralla en aquest somni color de cel, una tremolor d’afecte i camaraderia corre pels carrers i entra a les cases, i tots ens encomanem d’amistat, de somriures i de goig de ser veïns. No és cap disbarat això que proposem, sobretot si pensem en el premi que podem aconseguir, omplir de felicitat a tot un poble. I si arribem a dalt de tot de la muntanya o ens quedem a la meitat, quina importància té això davant haver mobilitzat la solidaritat dels veïns, davant de la germanor del nostre poble, davant la màgia d’una gent emocionada!, I ara us deixo, veïns de la Colònia, perquè la reunió està a punt de començar.

 

(Entren la Guera i el Tòfol, parlen entre ells. Saluden i s’asseuen al voltant de la taula)

 

 Guera i el Tòfol: Bona Nit.

 

Arcadi: (Deixant el públic)  Bona nit.

 

(Entra la Diana, remena llibres i papers i s’asseu)

Diana: Bona nit. Que no ha arribat el Sr. Vila? Doncs sí que anem bé, si el Secretari arriba tard.

 

Arcadi: Ha trucat que ja venia, que ha hagut de fer el sopar de la canalla perquè la seva dona tenia problemes a la feina.

 

(Entra el Sr. Vila, atabalat. S’asseu)

Sr. Vila: Bona nit. Perdoneu eh? Ostres, precisament avui la dona ha hagut d’arribar tard a casa. Bé, ja està solucionat.

 

Arcadi: (Anant a seure a un cap de taula) Així què? Comencem? Bé, com ja sabeu ens trobem aquí reunits en representació de tots els associats del Grup Excursionista Rocatorta, per a discutir, analitzar i si s’escau, aprovar l’expedició del nostre grup a la conquesta de l’Himàlaia. Per tant, i com a president que sóc de la nostra agrupació obro la sessió amb el primer i únic punt de l’ordre del dia: Organitzar el primer intent d’ascensió a la muntanya més alta del món, l’Everest!  I com a defensor que sóc d’aquesta iniciativa, deixeu-me que digui tant sols un parell de frases d’introducció: Sé que d’entrada pot semblar una bogeria, però qui no s’arrisca no pisca i qui no aspira al màxim sovint  no arriba al mínim. Demano que analitzem la proposta amb generositat i amplitud de mires. Cedeixo el torn de paraula i ja anirem esgrunant els pros i contres del Projecte.

Guera : Para el carro, president, no correm tant i anem a pams. Discrepo totalment! ¿Però que no us n’adoneu que això és una ximpleria, que no ho veieu que està fora del nostre abast, per la enormitat de la despesa i per la desproporcionada falta de preparació física? Sóc de la opinió que aquesta proposta no s’hauria ni d’haver plantejat, perquè senzillament és un disbarat. I de moment no m’allargo més. Passo la paraula al Tòfol.

Tòfol: (amb ulls d’enamorat) Estic totalment d’acord amb això que diu la Guera. Absolutament d’acord. I ho argumentaré dient que aquesta proposta no s’hauria ni d’haver plantejat, perquè senzillament és un disbarat. I de moment no m’allargo més. I passo la paraula a la Diana.

Diana: (molesta per la falta de criteri de Tòfol) Jo, d’entrada no dic ni que sí ni que no. Perquè si bé el repte és brutal, no hi ha res impossible si es compta amb una bona organització i amb ganes de treballar. Segons deia Mao, per fer un camí de mil quilòmetres només cal començar amb una primera passa. I afegeixo, cal organització i tenir-ho ben lligat. De totes maneres  m’agradaria que el Tòfol hagués afegit alguna cosa que no hagués dit ja la Guera……, més que res per eixamplar el camp de visió i tenir més elements per a sospesar totes les opcions. (tots miren Tòfol esperant que s’expliqui)

 

Tòfol: (Dubtant) Doncs…. no sabria com dir-ho, perquè jo no parlo tan bé com vosaltres, però és que la Guera ho diu tan ben explicat que veig que té raó. És més, és l’única que toca de peus a terra…., això!, que veig que toca de peus a terra i no fa volar coloms.

Sr. Vila: A veure, a veure, centrem-nos. Suposo que tots estarem d’acord en que primerament hauríem de posar els peròs i els contres a la balança i després sospesar les nostres possibilitats. Per exemple, jo veig dues coses a analitzar, l’economia i la preparació física.

Arcadi: Així m’agrada, que anem per feina! És una bona manera d’enfocar la discussió, economia i força física, i crec que totes dues són assumibles si tots plegats hi creiem i ens hi posem a treballar amb cor i ànima.

 

Guera: Per l’amor de Déu! L’economia i la forma física!, de quina forma física ens estàs parlant?, a quina muntanya hem pujat fins ara? Al Rocatorta? Però si el Rocatorta tot just fa 400 metres d’alçada. Saps quan metres té l’Everest? Has mirat mai un mapa de l’Himàlaia? L’Everest, per si no ho saps fa 8.000 metres, quasi nou mil!  I això és una enormitat. Pensa que per a pujar-hi fan servir ampolles d’aire, perquè a aquella alçada no n’hi ha d’aire respirable.

Arcadi: Qui ho diu que no hi ha aire? I és clar que hi aire. El que passa és que no és com el que tenim aquí a casa nostra. Mira, fóra bo que abans de donar opinions ens preparéssim la lliçó. Guaita: Hi ha alpinistes que han pujat sense bombolles d’aire, han hagut de fer una tècnica que se’n diu d’aclimatació. Però tot i així, nosaltres també en podem portar de bombolles d’aire. Tinc un cosí que fa submarinisme i ens en pot deixar. I això només és un exemple de que si parlem del tema sense prejudicis, sense tenir una postura obstruccionista, podem arribar a conclusions justes, per bé o per mal. Per tal proposo que ens ho mirem com un repte assequible i procurem analitzar els problemes amb mentalitat oberta. A veure Tòfol, suposo que també estaràs d’acord amb mi si et dic que la gent de Nova York, o de Buenos Aires, o de Londres, per parlar de grans ciutats, no són gaire diferents de la gent de casa nostra: Que no mengen quan tenen gana? Que no dormen a la nit? Que no passen angúnies per arribar a final de mes? Que no tenen il·lusions, que no tenen decepcions?  Què ens fa diferents, doncs, per què ells hi puguin anar i nosaltres no? La fortalesa física? La seva capacitat de buscar diners? La seva voluntat d’anar-hi, els seus coneixements físics i científics? Nosaltres tenim la Diana que mourà cel i terra, que dibuixarà tots els camins que hem de seguir, totes les portes que hem de trucar, fins i tot tots els matins que haurem de matinar o tots els vespres que haurem  d’estar en vetlla.  I de fortalesa física no us en parlo, que ja voldria jo veure a un novaiorquès al costat d’alguns avellanencs.

Diana: Gràcies Arcadi; no us decebré. I com argument a favor us diré que a risc de  semblar una somiatruites, us diré que l’any passat vam anar a pujar el Rocatorta amb un grup entre els que hi havia un parell d’escaladors que havien estat a l’Himàlaia. I no us cregueu que eren persones d’un altre món, eren gent com nosaltres, i fins i tot a les primeres pujades, l’Ernest els passava al davant. Vinga va, que no n’hi ha per tant. Discutim d’organització, de les coses que necessitem i posem-nos a treballar.

Guera: Doncs parlem d’economia. (amb ironia, simulant actitud col·laboradora). Quan deu costar el viatge al Nepal, les despeses d’aproximació al Camp Base, els drets d’ascensió, el material, la manutenció etc. Ho has consultat? O més ben dit, algú ho ha calculat? Només els drets, l’impost que cobra el govern del Nepal per poder pujar a l’Everest, són de 10.000 euros per persona. I a això s’hi ha d’afegir el viatge, l’estada, etc. I el material, que no es barat. Ah! I el que cobren els Xerpes, que Déu ni dó. Segurament no baixaríem de 50.000 euros.

Tòfol: Això, no baixaríem de 50.000 euros. Molt ben dit Guera.

Diana: A veure, no ens poséssim nerviosos. El pressupost és assolible si ens ho proposem: Podem vendre números per la rifa de Nadal ( en castellano Loteria de Navidadel mejor regalo para una amiga– junto a una Postal de Navidad . Durant l’any  podem rifar paneres, o pastissos. I la resta que ens falti, podem demanar crèdits personals al banc: 10 persones a 5.000 euros ja fan 50.000 euros, o 50 persones a 1.000 euros. Anem-hi?

Guera: (amb ironia) Sí, amb rifes de pastissos aconseguirem 50.000 euros. I si parlem de crèdits, quanta gent estarà disposada a endeutar-se perquè un parell o tres del grup se’n vagin al Nepal?

Arcadi: L’idea de la Diana és bona. I no dic que només amb rifes solventem el pressupost, però tot hi ajuda. Podem fer bingos al casal de la gent gran, i destinar els beneficis “A La Primera Expedició a l’Everest de la vila de Les Avellanes del Congost”, Ja m’ho imagino (i amb les dues mans dibuixa a l’aire un quadrat, simulant un gran rètol). I de voluntaris per demanar préstecs no ens en faltaran, per exemple jo en sóc un, i suposo que la Diana en serà una altra, i si vosaltres dos us hi afegiu ja en tenim la meitat. Alcem el cap, respirem fort i somiem! No us n’adoneu que posaríem el nostre poble al mapa? Sortiríem als diaris, als telenotícies, fins i tot ens posarien com exemple als debats del Parlament.

Guera: Com a exemple de pallussos. (Imitant a l’Arcadi dibuixa un quadrat amb dos dits de cada mà) Ja llegeixo els titulars dels diaris: Volien anar a l’Everest i només van arribar fins a Girona.  I la forma física? Què farem, abdominals? Marxa nòrdica? Curses de sacs? Vinga  home!

Arcadi: Et veig molt negativa. Mira, l’Everest té 8.000 metres. I què són 8.000 metres? Són vint vegades l’alçada del Rocatorta. ¿Tu no et veus en cor de pujar en una setmana vint vegades al cim del Rocatorta? Ja ho sé que és dur, però no és impossible. Totes les altres dificultats són assequibles si hi anem ben preparats. Per exemple, cal que portem  anoracs que abriguin prou; cal que portem cordes d’última generació; cal que portem ampolles d’aire; i sacs de dormir de plomes. Pensa-hi. Però pensa-hi amb un cor de primavera, amb el pensament mirant al cel, allà on hi ha els somnis més preciosos.

Guera: No sé, no sé. Diria que ens ho hem de treure del cap, que és massa gran per a nosaltres. Jo ho votaria i surti el que surti, us asseguro que ho recolzaré. Però el meu vot serà que no.

Arcadi: (dirigint-se a Diana) I tu què hi dius? Com ho veus? Et sembla que és un repte a l’abast dels avellanencs.

Diana: Mira pressi, primer no ho veia gaire clar. Però ara veig que m’agradaria intentar-ho. Ja m’hi veig organitzant rifes, i mirant mapes, i parlant amb els de la Caixa per veure com estem de subvencions.

Arcadi: Així què, ho votem? Vinga som-hi! (reparteix uns paperets a cadascú i treu una caixa de sabates que farà d’urna) Escriviu-hi cadascú el SI o el NO i ho dipositeu a dins la capsa.

(Guera escriu de pressa, Arcadi també. Tòfol i Diana s’ho pensen, però acaben escrivint. Cadascú ho va dipositant a dins la capsa. Just acaben de dipositar-ho que entra l’Ernest, amb pantalons curts, dos bastons de caminar i una motxilla)

 

teatre obres propies gent excel·lent

 

Ernest: Avui he fet 15 quilòmetres i he pujat al Rocatorta. Fa set dies seguits que hi pujo i estic fort com un toro. Necessito més alçada! Doneu-me cims que tinc gana! (abaixant el to, tocant de peus a terra) Què, de què parleu avui?

Arcadi: precisament discutíem la possibilitat d’anar a l’Everest. Un projecte ambiciós, exorbitant podríem dir, però que si aconseguim fer-ne una qüestió de tot el poble, podríem aconseguir-ho. Precisament encara arribes a temps de votar. Encara no hem començat el recompte i per tal com a membre de Junta hi tens tot el dret.

Guera: protesto! És un vot evident que distorsiona l’equilibri. Que no ho veus que aquest només pensa en trepitjar formigues.

Arcadi: Quin equilibri? Que ja saps el resultat? Que ja saps què votarà Tòfol o Diana? Perquè aquí no votem per amistats, aquí votem serenament sobre les possibilitats d’una qüestió. Au va, que voti i comptem. Surti el que surti i tots amics.

(Ernest escriu un paperet, el doblega i el diposita a dins la capsa de sabates)

Arcadi: Comencem el recompte! (aboca els papers) Diana: obres els papers i dius el què han votat. Sr.Vila, com a secretari ho comptarà; a aquest costat els sís i a aquell costat els nos.

Vila: Sí…., No…., No…., Sí…., Sí…., i Sí.

Arcadi: Per quatre vots a favor i dos en contra, s’aprova la proposta d’enviar dues o tres persones del grup excursionista Rocatorta a l’Himàlaia, per intentar pujar a l’Everest on l’aigua pura es com diuen el castellans (una maquina para fabricar de cubitos de hielo), per demostrar al món sencer que els avellanencs som capaços d’assolir les empreses més difícils i que no ens arronsem davant cap dificultat.

(s’apaguen els llums)

 

 

Fi del primer acte.

teatre obres propies gent exc

 

Acte Segon del Projecte

 

 

(al mateix despatx. La Guera passeja sola pel mateix decorat del primer acte. Es dirigeix al públic)

Guera: Sóc Maria Bruguera i pel que sembla sóc l’única persona de seny del Grup Excursionista. Perquè…. vosaltres sabeu què significa això d’anar a l’Everest? S’han tornat tots bojos, absolutament bojos! 50.000 euros que potser en seran més. I ens volem comparar als millors escaladors del món perquè hem pujat al Rocatorta… per favor! En Messner, en  Krakauer, l’Anatoli aquell rus fort com una pedra, el mateix Hillary que va ser el primer a pujar a l’Everest, tots ells eren superhomes. És clar que la tècnica ha evolucionat molt des dels temps de l’Hillary, i també és cert que darrerament hi ha pujat molta gent, inclús de casa nostra, com l’Araceli Segarra, i la Núria Balagué i la Maite Hernández. Però ho van fer abrigats per una gran organització que jo no veig a casa nostra. No us penseu que sóc freda, que no m’emociona l’èpica del projecte, no us penseu que no somio. Però una cosa és somiar mirant el sol que es pon, o pensant en el Tòfol, per exemple, i una altra és somiar a costa de les il·lusions de tot el poble. Perquè, gent de la Colònia, somiar no és gratuït, somiar té un preu que es paga amb plors, amb desenganys, amb l’esfondrament de la confiança dels que estimes. Els somnis són una planta feble que cal cuidar-la amb delicadesa, cal regar-la, cal alimentar-la amb petites cullerades d’aliment. La planta dels somnis no es pot alimentar amb una carretada de fems, ni es pot regar amb una riuada, perquè l’ofegaries i ja mai més aixecaria el cap.  Jo també somio, no us creieu,  jo també imagino cels vermells i un futur millor pels meus veïns. I és per això que em toca fer el paper de la dolenta, de dir no, de tocar de peus a terra, tot i que sé que és una batalla perduda i que tant si arribem al cim com si ni tant sols ho intentem sempre seré la dolenta de la història.  Però faig constar, que tot i saber que tinc raó, al final m’afegiré al projecte i treballaré, el recolzaré i engrescaré als que defalleixin. Perquè més amunt que les meves raons hi ha la il·lusió del meu poble.

(entren l’Arcadi, el Vila i el Tòfol)

 

Arcadi: Ho hem aconseguit! Pràcticament totes les fites s’han superat amb èxit i només han quedat alguns serrells que no impediran el resultat favorable.

Guera: Que s’han superat les fites? A veure si ho entenc, que no havíem d’aconseguir 50.000 euros fent rifes? Tenim 25 famílies amb un crèdit de 2.000 euros cadascuna. Jo, la veritat, no us ho penso repetir més i si no ho voleu entendre, endavant, ens liem la manta al cap i que peti per on peti, però tal com estan les coses penso que s’hauria de suspendre la sortida. Una retirada a temps és una victòria i cal ser assenyats.

Arcadi: Sempre tan pessimista tu! Que no s’ha cobert amb escreix el pressupost inicial?  Que no tenim els diners dels crèdits més els 10.000 que hem recollit amb les rifes i amb els bingos? A més a més, les bombones d’aire ens les han deixades. Les sabates, anoracs, roba tèrmica etc.  ens ho han comprat cadascun dels alpinistes. La qüestió és que tot està a punt per la partida i que intentarem l’atac al cim. I si per qualsevol trava  no hi podem arribar, doncs ho haurem intentat i haurem aconseguit que el nostre poble figuri a la llista dels candidats a fer el cim.

Tòfol: Jo penso que Guera té raó, i que allò que ha dit de que una retirada a temps és com una victòria és una frase molt bonica. Ei, i tampoc no us ho diré més, eh?

Arcadi (sospira) Ai senyor!

(Arriben Diana i Ernest)

Diana: Bones notícies! He parlat amb  els de la tele i ens pagaran mil euros cada dia a canvi que els enviem notícies, vídeos i fotografies del viatge i de l’ascensió. També a la xarxa de ràdios comarcals ens donaran una subvenció si els nostres alpinistes els hi passen una petita entrevista diària. (mirant a la Guera) Ja veureu com al final encara tindrem beneficis.

Ernest: No seria mala idea si per comptes de fer el viatge en avió el fem en cotxe, en una furgoneta d’aquestes equipades. D’aquesta manera aconseguirem un reportatge més extens, a la vegada que reduïm les despeses de viatge.

Diana: Quina bona idea! No sé com no se m’ha ocorregut a mi.

Sr. Vila: Ei! Que a l’armari hi tenim un bon mapa. Per què no mirem una ruta assequible? Es va en cotxe fins on sigui segur, i a partir d’allà, si convé s’agafa un vaixell fins l’Índia.

Diana: Sí home, fem-hi una mirada.(el Sr. Vila treu un mapa que estén damunt la taula) De les Avellanes del Congost cap a Girona. D’allà, per carretera millor que per autopista, perquè és més autèntic i per estalviar diners en els peatges. Cap a Perpinyà, Marsella, Mònaco,  Gènova, Venècia etc. Es tractaria de travessar Croàcia, Albània, Grècia i Turquia. Baixar per Israel i fins a Egipte. I un cop allà potser seria qüestió d’agafar el vaixell i cap a l’Índia. No està malament.

Sr. Vila: Si canviem l’itinerari ho hauríem de fer constar en acta. Perquè quedi constància que és un acte fruit d’un acord.

Arcadi: Ho trobo correcte.

Diana: Si hi anem….. vull dir, si hi aneu  per carretera haurem de consultar l’assegurança del vehicle, a tercers perquè és més barata, i que estigui homologada pels diferents països que haureu de travessar. Haurem de consultar també el tema dels passaports, que siguin vàlids en llocs com Albània, o el Líban. En fi, ja me n’encarrego jo.

Guera: Escolteu Arcadi i Ernest, vosaltres que sou els que hi anireu, sobretot vigileu d’anar-vos alternant a l’hora de conduir, no fos cas que tinguéssiu un accident. I sobretot penseu a trucar-nos cada vespre per donar-nos notícies del viatge i per enviar les cròniques a la televisió i a la ràdio.

Ernest: No, no trucarem, us enviarem correus electrònics perquè és més barat, i també podrem adjuntar fotografies.

Diana: Ostres, que bo! Ja m’hi veig cada vespre actualitzant la ruta, marcant en vermell els quilòmetres recorreguts, trucant als mitjans i explicant fins on hem….., bé, fins on heu arribat.

Ernest: Ei, i sort que pràcticament només pagarem la benzina, perquè el menjar i la beguda (agua)ho portem quasi tot de casa.

Guera: I no correu, Procureu obeir les normes de circulació dels països estrangers.

Tòfol: la Guera té raó. Procureu obeir les normes de circulació dels països estrangers.

Arcadi: (sospira) Ai senyor!

 (Tanquen els llums)

 

Fi del segon acte

 

teatre obres propies gent

Acte Tercer.

 

(Mateix decorat. A la taula del despatx, a les fosques, hi ha la Guera, la Diana, i el Sr. Vila. L’Ernest passeja fulero)

 

Ernest: Em dic Ernest Franquesa. Sóc fill de l’honorable Enric Franquesa i Sostres, que va ser el primer, de qui es té notícia, de pujar al Rocatorta. No és que això sigui molt important, però no deixa de ser com una mena de títol nobiliari que, a més, ha impregnat tot el sentiment de la família. El meu pare va ser un dels fundadors del grup excursionista, el meu avi, de jove va anar caminant des del poble fins a Barcelona, setanta vuit quilòmetres caminant sense parar. És clar que se li van escaldar els peus i el van haver d’ingressar una setmana a l’hospital dels pobres, perquè en aquells temps no hi havia gaire diners i tampoc no existia la seguretat social. Jo, estimats veïns de la Colònia, m’estimo la muntanya. No sé com explicar-ho, és com si fos la meva segona casa o potser la primera. Hi ha gent que no ho entén això de caminar, es pensen que és una mena de bogeria, com una moda, diuen: “abans hi havia el fúting i ara el rúning”. No, en el meu cas no és això. Perquè si només volgués caminar faria com aquells de Califòrnia que donen voltes i voltes al voltant d’un parc de la ciutat, i no paren de mirar els seus rellotges que els parlen de calories i quilòmetres i rècords confitats. No, per mi el caminar no té sentit si no és entre els pins, o per les garrigues de romaní i farigoles, o pels camins de llicorella ara seca ara humida segons el temps del cel. No tindria sentit si després d’una pujada no vingués una baixada, si des del lloc més alt no veiés les carenes de muntanyes com onades d’un mar molt estimat. I una font al costat de la riera, i un ramat repassant les coromines, i la ruda a la solana. M’emociona el cant de l’Oriol i els silencis del capvespre; creieu-me, no hi ha música més sublim que escoltar raucar granotes d’una bassa molt llunyana. Aquest projecte que hem emprès va ser per mi com el regal més desitjat. Us ben asseguro que no sé pas si farem el cim, i sincerament us dic que no m’importa, perquè allò que és realment important en les coses que es fan als pobles és el fet d’engrescar als veïns, involucrar-nos tots plegats en un projecte que ens uneixi. Tingueu-ho sempre clar el pitjor d’un somni, no és que fracassi, no és que no es compleixi; el pitjor és haver-hi renunciat sense provar-ho, és no haver-lo intentant. Nosaltres, a les Avellanes de Rocatorta, podrem dir amb el cap ben alt “Jo hi vaig ser, jo hi vaig col·laborar!

(Entra l’Arcadi tot engrescat)

 

Ernest: Bé, finalment demà marxem. Qui ens ho havia de dir quan en parlàvem a la junta!

Arcadi: Finalment ha arribat l’hora. L’hora dels valents, l’hora dels forts.

Ernest: A mi m’hauria agradat anar-hi directes, en vol d’avió. Anar per feina. Arribar, contractar els xerpes i cap a la Muntanya en majúscules. La més alta del món.

Arcadi: Mira, ens hem de prendre el viatge com unes vacances, com el vermutet abans del dinar. I pensa que gràcies a aquest llarg viatge ens podrem pagar l’expedició. Perquè ens pagaran el mateix pels dies de viatge que pels dies d’ascensió. Ells paguen per cada crònica que rebin, i per tal, ens convé fer-ho durar.

Ernest: Sí, sí, tens raó. No tot ha de ser diversió, també hi ha l’obligació.

Arcadi: Però també ens divertirem viatjant. Que no t’agrada viatjar?

Ernest: Home, no és el mateix. A mi el que m’agrada és la muntanya, i tot lo altre és com un mal necessari.

Arcadi: Caram! Si que ets estrany! Així no t’agrada anar a la platja a l’estiu? No t’agrada anar de vacances a Punta Cana amb les “morenaaassas” (l’Arcadi alça els braços i remena el cul) fen-te fregues quan prens el sol? Ni tan sols t’agrada anar a Lourdes en el viatge que organitza cada any el capellà?

Ernest: Reeee, home, reeee! M’importa un cagalló de be tot això de Punta Cana i la romeria del mossèn. Jo, si no és a sota un pi no sóc feliç. Ei, que cadascú és com és, i ara no vull pas dir que viatjar sigui cosa de gent domesticada, eh?, entenem-nos, que cadascú té els seus gustos, i reconec que la majoria pensa diferent de jo.

Arcadi: I jo que em pensava que havíem aconseguit un premi extra amb això d’anar en cotxe! Ara resulta que fem un sacrifici.

(Arriben la Diana i el Vila)

 

Diana: Què, ja esteu a punt?

Sr. Vila: Tot està lligat?

Diana: Ho teniu tot clar?

Sr. Vila: Tot apuntat?

Arcadi: Sí, sí, sí, tot està mil·limetrat. Sabem la ruta, sabem els costums de cada lloc, sabem què mengen i on hem d’acampar. Sabem les formalitats de les duanes, sabem les vacunes que haurem de justificar. Sabem fins i tot algunes nocions dels idiomes: Bon jur, Bon Giorno, Salam Alekum….. Ei, i l’anglès, que és l’idioma universal.

Diana: I sobretot, cada vespre ens escriviu un resum i ens enviem algunes fotografies pels diaris. I també algun vídeo amb les coses típiques, menjant formatge o menjant pizzes, o dàtils a Egipte. I parlant amb alguns policies de cada lloc, o fent entrevistes a la gent dels pobles.

Sr. Vila: Pregunteu què cobra el secretari dels ajuntaments dels pobles on passeu, perquè així podrem fer comparatives amb nosaltres. Sempre és important la qüestió dels números.

Diana: Nerviosos?

Sr. Vila: Atabalats?

 

(s’apaguen els llums)

 

Fi del tercer acte

El Projecte - teatre obres propies

Acte Quart

 

(al despatx del grup Excursionista Rocatorta. La Diana tota sola es dirigeix al públic)

Diana: Sóc la Diana Graupera, Sóc optimista de mena. Sé que tot és possible si s’organitza bé. Penso que no hi ha dificultats insalvables, només hi ha falta de temps. O sigui, que com deien els antics, amb temps i una canya tot s’aconsegueix. Vosaltres us penseu que se n’haurien sortit sense mi? Sabeu qui ha engrescat la gent perquè anés a demanar diners al banc? Sabeu qui ha contactat amb els mitjans de comunicació? Sabeu qui va aconseguir la subvenció de l’empresa d’embotits Secallona Rocatorta? Un euro per cada quilòmetre de distància i un euro per cada metre de desnivell positiu. Només amb aquesta subvenció podríem pagar l’expedició. Organització, organització i organització; vet aquí les tres paraules necessàries per a fer qualsevol cosa a aquesta vida. I és que en un poble com el nostre, i vosaltres aquí a la Colònia ho deveu saber molt bé, hi ha d’haver gent de tota mena i tothom hi és necessari: Somiadors  com l’Arcadi, treballadors com l’Ernest, realistes com la Guera, encantats com el Tòfol, ordenats com el Sr. Vila…. Perquè.. què és un poble? Un poble és com un rusc d’abelles, com un niu de formigues on cadascú hi té el seu paper i on tothom hi és necessari, encara que a vegades no ho sembli; ningú no hi sobra. Hi ha el qui pinta i el que xiula, el canta i el que te son, el que parla cridant i el que escolta, el que no es mou del bar i el que no hi entra, els de missa, els del Barça, els que van en moto, els que no es creuen res i els que s’ho creuen tot, els que es creuen que són savis i els que no gosen dir mai res.  Un poble és un conjunt de tu i de jo i d’aquell amb qui no em parlo però que també me l’estimo. Un poble és una part de la història mundial, la part més important de tota la història mundial, perquè és la nostra història, la que recordarem per sempre més quan ens morim i allà al Cel l’explicarem eternament In secula seculorom. I això sí, no oblidéssim mai allò més important: organització, molta organització.

(s’obre els llums que il·luminen la taula de reunions. Asseguts  hi ha la Diana, la Guera el Tòfol i el Sr, Vila)

Diana: Ha començat l’aventura. Ara ja no hi ha compte enrere. Fa dies que viatgen i la premsa ja en parla: Avellanes del Congost entra a la història!

Guera: (de cara al públic) Esperem que no sigui una història de riure.

Tòfol: Això, que no sigui una història de riure.

Diana: Cal tenir confiança i esperança. Comptem amb la millor organització que hem pogut aconseguir. Tot està pensat, res no hem deixat a l’atzar.

Sr. Vila: Hem de pensar que la millor fornada de fills avellanencs està en camí cap a la glòria. I si ells no ho aconsegueixen, és que ja mai ningú del poble no ho aconseguirà.

Guera: en això tens raó, Sr.Vila, que estem ben representats. Cada vespre, puntualment, han  enviat la  crònica i les  fotografies. Estan molt esperançats i molt il·lusionats. De totes maneres, el viatge, tot i ser una immensa aventura, no deixa de ser només el viatge, i el repte important serà després: que aconsegueixin el permís per pujar i que aconsegueixin fer el cim. De totes maneres, si la dificultat és massa gran, val més que tinguin seny de tornar enrere. No volem herois representats per una làpida al cementiri, volem companys que ens facin companyia, que riguin i que ens parlin i que ens saludin quan ens vegin pel carrer.

Tòfol: Que bé que parles. Hi estic totalment d’acord, no volem herois al cementiri.

Diana: I amb les fotos que ens enviïn, i els escrits, retocats i amanits, també en podrem fer un llibre. I amb el que en traguem de les vendes encara en farem més benefici, després d’acabar de pagar els crèdits que hem hagut de demanar, naturalment.

Guera: És una bona idea. Ja l’aniràs arrodonint. Seria convenient que parlessis amb alguna editorial, perquè si l’hem d’imprimir nosaltres ens hi picarem els dits.

Diana: Això deixa-m’ho per mi; se m’acaba d’ocórrer i ja ho tinc tot pensat: Buscar editorials a Internet, sol·licitar audiències, proposar la idea, ensenyar quatre fotos, parlar dels programes de televisió on han sortit, etc. I després entendre’ns amb la qüestió dels diners.

Tòfol: Per cert, on els tenim ara? Que dubto entre el Albània i Turquia.

Sr. Vila: Calla, què dius d’Albània? Si ja deuen ser a Israel. Ahir van enviar el correu des de Turquia. Avui deuen haver travessat el Líban i segurament hauran entrat a territori jueu. Ei, si no han tingut cap entrebanc.

Diana: I ja només caldrà que arribin a Egipte, que es plantin al Mar Roig i que agafin algun vaixell fins a l’Índia.

Sr. Vila: Ja ha arribat el correu? Són a Israel! Guaita quines fotos! Llàstima que no surtin mai tots dos junts. Ja se sap, el que tira la foto no surt.

Guera: L’important no és qui tira la foto, l’important és que les puguin enviar.

Tòfol: que bé que parles, Guera.

Diana: Ai senyor!

(S’apaguen els llums)

 

 

Fi de l’acte Quart

 

El Projecte teatre obres propies una gent excel·lent

Acte Cinquè

 

 

(El Sr. Vila passeja  sol)

Sr. Vila: Jo sóc en Carles Vilagut, però tothom em diu Sr. Vila. Sóc el secretari de l’Ajuntament, el secretari de l’Ateneu, el secretari del Casal de la Gent Gran. I també el secretari del Grup Excursionista Rocatorta. N’hi ha que es pensen que la meva vida és això: llibres d’actes, obrir i tancar sessions, recolzar els respectius presidents, convocar reunions, en fi, donar fe de la vida de les entitats del nostre poble. Però de fet no és aquesta la felera que m’engresca, el que jo pretenc i em motiva és que el nostre poble sigui un caliu d’estimació. Que els veïns es respectin, que se sentin orgullosos de viure en aquest poble, que s’alegrin quan es trobin un altre veí, que es saludin pels carrers, que es diguin “Bon dia” “quin sol que fa avui” “Què farem enguany per la Festa Major?”  El meu neguit és engreixar les frontises de la convivència, escombrar els camins de les relacions, decorar els espais de trobada, cosir els petits estrips del conviure cada dia. Perquè un poble, prou que ho sabeu vosaltres, veïns de la Colònia, un poble no són les cases ni les places, ni tan sols la biblioteca ni el bar de l’Ateneu. El poble el fan les mares i els fills, els homes que en sortir de treballar van a fer una partida de cartes, i els homes o dones que abans d’anar a dormir regalen una mica de la seva son a les seves entitats. El poble el fan els que canten al cor, els que preparen la Festa Major, els que pensen concerts, i fins i tot els que somien projectes tan forassenyats com aquesta ascensió a l’Everest. Creieu-me, no hi hauria pobles al món si la gent no es saludessin pels carrers, si no es fessin calçotades al Camet, si no es fessin Festes del Modernisme, si els nens no cantessin pels carrers la vigília de Nadal. Només hi hauria pilots de cases arrenglerats formant carrers inhòspits on la gent caminaria mirant a terra, sorruts, esquerps, on ningú no sabria el nom de cap veí, on ningú no sabria el goig que és poder dir: Jo sóc de la Colònia!

(Es mira el rellotge)

Sr. Vila: Ja falta poc perquè rebem la crònica del dia. És ben cert que no caldria que ens reuníssim per llegir el correu, perquè tots tenim ordenador a casa i tots ho podem llegir còmodament. Però sembla com si li donéssim més èmfasi. No sé com dir-ho. Com si ho féssim més oficial.

(entren la Diana, el Tòfol i la Guera)

Diana: Que ja hi som tots?

Guera: Has obert l’ordenador?

Tòfol: Has obert l’ordenador?

Sr. Vila: Ja està obert. Ara cal esperar a veure què ens envien.

(passegen al llarg i ample de l’escenari i de tant en tant es miren el rellotge, i de tant en tant van a mirar a l’ordenador)

Diana: És estrany que triguin tant.

Guera: Això no és normal. Esperem que no hagi passat res dolent.

Tòfol: Això no és normal.

Sr. Vila: No sigueu mal pensats. Segur que s’estan afartant de postres egipcis. He sentit explicar que els àrabs fan uns postres sofisticats que són de lo milloret del món. Mmmm, quina enveja!

Guera: Potser sí.

Tòfol: Potser sí.

(segueixen caminant)

 

(sona el telèfon. Es miren estranyats i al final la Diana hi va corrent i el despenja)

Diana: Digui? Sí, sóc la Diana. Hola pressi (tapant el telèfon diu als demés: És l’Arcadi).  (torna a parlar per telèfon) Ai quina veu que fas! Que us ha passat alguna cosa? …….. Ai, no m’espantis!

Guera:  i Sr. Vila:: Què passa? Que ha passat res? Va digues!

Diana: (separant-se amb el telèfon a l’orella) Queee? què dius? Marededéu! Marededéu! Però això….. Però… escolta!  No home, no et posis nerviós! Marededéu, Marededéu.

Guera, Sr. Vila:  i Tòfol: (intentant apropar l’orella al telèfon, però la Diana s’aparta)  Què, què, què? (la Diana no els fa cas)

Diana: No home, no… tranquil…… Tranquil!…. Que et posis tranquil! Que tot s’arreglarà…. Que sí home… tu tranquil. Au, aneu, aneu! I truqueu ben aviat. Nosaltres estarem aquí al local fins que ens torneu a trucar. Sobretot, truqueu de seguida. No ens feu passar més ànsia. (i penja)

Guera, Sr. Vila:  i Tòfol: (Tots a l’hora, espantats) Què ha passat? Que han tingut un accident?

Guera: Que estan a la presó?

Diana: No, no, no. Poseu-vos tranquils que no és res de d’això. Resulta que mentre han anat a sopar, tan tranquils, tan feliços, els han robat el cotxe, amb tot a dins: roba, tenda, sacs de dormir, cordes, piulets, anoracs… en fi, tot. Fins i tot l’ordenador i les càmeres de fotografiar i de filmar: Tot.

Sr. Vila:: I ara què? Ho teníem assegurat? Podran continuar?

Diana: Què dius d’assegurat? Res no teníem assegurat, l’assegurança a tercers no cobreix res,  i encara que ho hagués estat, tu creus que allà ens cobriria l’assegurança? I encara que ens cobrís, tu creus que podrien seguir l’expedició? Si quan arribés el cobrament ja els hauria sortit barba!

Guera: Quina tragèdia. I ara què? Com pagarem els crèdits? Què els direm a la gent que han cregut en nosaltres? Quina tragèdia!

Tòfol: Quina tragèdia!

Diana: Ei, i no t’ho perdis! Ells penjats a Egipte, sense diners ni lloc on anar a dormir. Mal que mal que se’ls quedin a la presó. Així estaran protegits.

Guera: Sí, sobretot protegits de puces i de paparres.

Sr. Vila: No, no, a la presó no. Què he sentit explicar que a la presó els violen a la primera nit. Res, de cap manera. Quan truquin els dius que vagin a l’ambaixada espanyola. A veure si hi ha sort i l’ambaixador no està de festa en algun lloc on ballin la dansa del ventre. Que treballi una mica. Diuen que als ambaixadors espanyols no els agrada gaire treballar i que pagant nosaltres van de festa en festa.

 

 

Fi de l’acte Cinquè

 

teatre obres propies gent excel·lent final

Acte Sisè

 

Tòfol: Em dic Cristòfol Ramoneda i estic enamorat. Ja ho sé que no se’m nota però la processó va per dins. Ai, això de l’amor…! La vida transcorre per tot arreu, els ocells canten als seus arbres, els gossos borden sense parar, els gats s’estarrufen, la gent camina i parla i treballa i s’enfaden per no res. Mentrestant, el qui està enamorat viu a un altre nivell, com si fos una gavina suspesa plàcidament  damunt del poble i la vida està estancada en un món de colors, de silenci. El meu viure de cada dia té sempre dues cares: una és quan treballo i camino, i quan vaig a comprar o a dinar; una vida, com us ho diria, mig grisa, mig inútil, mig de viure en va. I l’altre és quan apareix la Guera i tot s’il·lumina,  quan al davant de la mirada hi apareix la primera meravella de l’univers, la noia més preciosa, la més intel·ligent, la que demostra que més enllà dels núvols hi ha un Cel ple d’àngels que em somriuen; i de sobte reneixen  totes les sensacions positives i la vida retorna, i tot és primavera: el cel blau i el riu que riu, el bar i el casal dels avis, la biblioteca i la farmàcia, tot és bonic, tot és florit de maig. I si em mira.. perquè em mira, i si em parla… perquè em parla, i si riu, ai mare de Déu quin  goig de vida!, i si pensa… què deu ser tan bonic que ho pugui pensar ella? i…. en fi, com el dia i la nit, com la pujada i la baixada, com la gana i el tiberi. Així són les dues parts del meu dia. Ai gent de la Colònia!, deveu pensar “i per què no li ho dic?” “Per què no trenco el vidre que em separa de la vida?” “Per què no em llanço de cap a dins de la piscina?” Doncs perquè no sé nedar, perquè em fa por l’aire de la vida, perquè seria insuportable el seu rebuig, m’ennuegaria de llàgrimes invisibles i no sabria respirar. És tan espantosa la vida sense ella que els carrers del poble em semblarien el camí del cementiri, i el bar de l’Ateneu seria una cova tenebrosa i no hi hauria ni demà ni Nadal ni nit de Reis. Prefereixo l’alè d’una esperança que una juguesca a cara o creu. I si s’enriuen… que se’n riguin. ¿Que us penseu que no me n’adono com em miren, com fan mofa quan diuen “Ai Déu meu!”?, ¿que us penseu que sóc tan soca, tan inútil, tan boví  com per no veure els somriures de menyspreu? Però jo sóc jo i ells són ells, i a dins del cor hi tinc un goig que val més que tot l’or que hi pugui haver a Sibèria, i el cervell em fa pessigolles i em tiba el somriure cap amunt i  m’eixampla els pulmons. Si ells sabessin la joia que jo tinc no se’n riurien i estic segur que la voldrien per damunt de qualsevol altre cosa d’aquest món.

(al despatx del grup. Tot el grup en pes al voltant de la taula. L’Arcadi s’aixeca i passeja d’un costat a l’altre)

Arcadi: Quin desastre!

Ernest: Quin nyap! Marededéu, quin nyap.

Arcadi: I encara sort que uns catalans que estaven de vacances ens van sentir parlar en català i van venir a ajudar-nos. Ells ens van pagar el viatge de tornada i sort d’això ara som aquí.

Ernest: Sí, perquè a l’ambaixador encara el busquen. Si haguéssim estat a Turquia diríem que “estava amb una turca” (Ho pilles?) (movent el dit gros i l’índex a l’alçada de l’ull), però a Egipte, ves a saber en quina disbauxa deuria estar!

Arcadi: Sí, tu fes broma encara. I ara què? Com ho farem? Com justificarem aquest desastre?

Diana: Tranqui pressi. S’ha fet el que s’ha pogut i no ha sortit bé. Ara tampoc no podem tornar enrere, o sigui, que a arreglar la trencadissa i a les penes punyalades.

Guera: No ha sigut pas culpa vostra. Si us han robat el cotxe amb totes les coses a dins, la culpa és dels lladres.

Arcadi: No, la culpa és de l’Ernest, perquè ell havia de vigilar mentre jo estava dinant. Però no, va haver de deixar-ho tot i venir amb mi. No se’n va poder estar.

Ernest: Sí home! I perquè no t’hi quedaves tu a vigilar el cotxe?, i perquè no vas dir res quan em vas veure arribar amb aquella gana de menjar-m’ho tot? Ara és molt fàcil criticar, però les coses s’han de veure abans i no després. Saps com se’n diu de veure les coses abans no passin? Se’n diu pre….veure. I tu molt treure pit, però de previsió ben poca!

Arcadi: (derrotat, enfonsat) I ara ens toca tornar els crèdits. Ai mare! Mig poble endeutat per culpa nostre.

Diana: Va tranquils, que tampoc no és tant. Total cinc anys passen de pressa. I encara podem seguir fent rifes i bingos per ajudar a pagar.

Guera: Va, calmeu-vos. De què serveix ara assenyalar amb el dit.  Us tornaran el cotxe? Podreu recular en el temps? S’arreglaran les coses fins al moment aquell d’abans d’anar a dinar?, oi que no? Doncs deixem-nos de retrets. Penseu que heu arribat molt més lluny que ningú del nostre poble. Penseu que d’aquí a uns anys uns altres ho tornaran a intentar trepitjant els camins que nosaltres hem marcat. I no ho dubtéssim mai, les Avellanes de Rocatorta tindrà un fill seu que arribarà al cim de l’Everest.

Tòfol: (el Tòfol s’aixeca, es planta al davant de la Guera i s’agenolla) Que bé que parles Guera! (tots se’l queden mirant a punt de criticar-lo, però alguna cosa fa que es quedin a mig parlar) Suposo que ja ho saps com n’estic d’enamorat de tu, i si no ho sabies ara t’ho dic: T’estimo Guera. El que no deus saber és que si no fos per això que dius, per tal com ho dius, per aquestes advertències assenyades, per aquesta manera de lluitar pel bé del poble, per la teva manera d’estimar-nos, pel teu seny i la teva claredat, potser també m’hauria enamorat, però d’una altra manera. T’estimo Guera. I si us plau, no canviïs mai.

Guera: Ai mare! Ai mare! Que jo també t’estimo, Tòfol, que sempre t’he mirat amb ulls esperançats, que sempre esperava el teu consentiment a tot allò que deia, i sense el teu suport quasi callat, quasi inadvertit,  potser no hauria tingut esma d’enfrontar-me tota sola al voler general d’aquesta Junta. (el Tòfol s’aixeca i s’abracen)

Tots els altres: (amb alegria) Ai senyor!

Fi de l’acte Sisè

 

Interior Minister Roberto Maroni waves during a meeting in Pontida.

Acte Setè

 

(Parlament coral. Tots mirant cap al públic. Tristos, desolats)

 

Arcadi.- Tots érem molt rics en diners

I ara estem arruïnats

Ens vam endeutar els primers

I hem acabat ben plomats

Tots.- Per més entrebancs que hi hagi al camí

Per més gris que veiem el demà

Sempre hi haurà un somriure al matí

Sempre un amic que et doni la mà

Guera.- Jo em volia casar,

I ara m’hauré d’esperar

No hi haurà casament

Si més no de moment.

Tots.- Per més entrebancs que hi hagi al camí

Per més gris que veiem el demà

Sempre hi haurà un somriure al matí

Sempre un amic que et doni la mà

Tòfol.- Vaig estar a punt de viure la joia

Vaig somiar que vivia en el Cel

Tindré el prometatge més llarg de la història

Al Banc i a la Guera seré sempre fidel!

Sr. Vila.- Jo tenia al poble una casa

Jo tenia un seient al camp futbol

A sobre el meu cap ara hi penja una espasa

Ni la pena dels altres em serveix de consol.

Tots.- Per més entrebancs que hi hagi al camí

Per més gris que veiem el demà

Sempre hi haurà un somriure al matí

Sempre un amic que et doni la mà

Ernest.- Jo pensava en el cim i en la glòria

Tal com pertoca al fill del meu pare

Ara sóc una mena d’escòria

Ja ni el nom ni el cognom no m’empara

Tots.- Per més entrebancs que hi hagi al camí

Per més gris que veiem el demà

Sempre hi haurà un somriure al matí

Sempre un amic que et doni la mà

Diana.- On ha anat tot aquell optimisme

On el nervi, l’empenta i el crit

Tot és fosc i profund com l’abisme

Ara ho veig, el desastre està escrit.

Tots.- Per més entrebancs que hi hagi al camí

Per més gris que veiem el demà

Sempre hi haurà un somriure al matí

Sempre un amic que et doni la mà

 

Diana: Hem aconseguit una subvenció que ens cobrirà totes les pèrdues del viatge!. 50.000 euros a canvi de protagonitzar durant un any  un programa de televisió en el que ens graven la vida quotidiana de la gent d’un poble. Tots els de la Junta ens hi hem d’apuntar.

Arcadi: I com ens gravaran? Que haurem d’anar al teatre de l’Ateneu a explicar la nostra vida?

Diana: No. T’instal·laran una càmera de televisió, petita, eh?, al menjador de casa i et gravaran durant totes les hores del dia: A l’hora d’esmorzar, al dinar, al sopar, si veus una peli, si mires el partit de futbol, si fas els deures de l’escola amb els nens.

Guera: Queeeè? Durant un any les càmeres dins de casa? I tothom veurà allò que fem, i el que diem?

Diana: Oh, i tant! I ho hem de fer. Per no deixar penjats als nostres veïns. I encara gràcies! Perquè ens volien posar una càmera al dormitori, però m’hi vaig negar en rodó.

Tòfol: Vinga, Guera, no t’arronsis ara. Qui la fa la paga i a les penes punyalades. El passat ja està  passat i pensa en tot allò bonic que n’hem tret. Pensa en els moments en que tot el poble estava atent al què passava, pensa quan trobaves veïns que ens donaven ànims, quan s’oferien per ajudar en el que fes falta. I sobretot pensa que abans no era com ara i que ara és molt millor que abans, ni que sigui amb càmeres al menjador de casa nostra. I pensa que a vegades, en la vida dels enamorats cal superar un Everest per poder-te declarar.

Guera: Que dolç! Que bé que parles!

Sr. Vila: Res no hem perdut, companys, i ho hem guanyat tot. Perquè allò que importa no és arribar al cim sinó anar-hi. No importa el destí, allò que importa és el camí. Allò que ens fa excepcionals és haver sigut capaços d’unir-nos tots nosaltres, tot el poble, en un somni impossible. Perquè els àngels no viuen dalt dels núvols, allà al cim de l’Everest, els àngels viuen ran de terra i prenen la forma de l’Arcadi i del Tòfol, de la Guera, la  Diana i de l’ Ernest, i (assenyalant al públic) de tu i de mi. Els àngels són els veïns del nostre poble, tots aquells que han somiat junt amb nosaltres i han aportat el seu treball, el seu temps, i ens han donat la mà i han comprat números de la rifa, i han escoltat la ràdio a les vuit del vespre per saber les darreres notícies. I és per això que hem guanyat. Ho hem guanyat tot, el cel i la terra, i el passat i el futur si hem sigut capaços d’unir el poble.

(Entra l’Ernest tot esverat, emocionat, excitat)

Ernest: Hem de celebrar una reunió extraordinària de la Junta. Ara mateix, ara que hi som tots ho podríem aprofitat.

Arcadi: Una reunió extraordinària? Per a decidir què?

Ernest: Per a parlar sobre una possible ascensió al cim del Txomolunga, un cim de més de 8.000 que està a la vora de l’Everest, allà els preus són més assequibles i amb els drets televisius podrem arreglar el nyap de l’Everest.

Tots: Queeeeeè?!!!!

(S’apaguen els llums)

 

FI

 

 

 

Visita altres llocs de l’autor:

http://excursionsapeu.com/

http://aleixcolonia.com/

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *