dijous, novembre 15, 2018
Home > Llibres > JOHN VERDON – CREMARÀS EN LA TEMPESTA

JOHN VERDON – CREMARÀS EN LA TEMPESTA

comentari llibres aleix font

JOHN VERDON

CREMARÀS EN LA TEMPESTA

Traducció de Jordi Vidal

Roca Editorial

CREMARÀS EN LA TEMPESTA

 

Avui parlo d’un bon llibre al pur estil de John Verdon, que els que n’heu llegit algun ja sabeu del que us estic parlant: Una temàtica policíaca enrevessada, una esposa que ara sembla que no li fa costat i en el fons sí que n’hi fa, uns dolents que potser no ho són tant, uns bons que potser no són allò que semblen, uns amics insubornables, uns antagonistes més aviat ruquets, i el protagonista, en  sempre pel camí recte al desenllaç adequat (en alguns cassos obvi, d’altres totalment impensat). I sempre amb uns finals espectaculars d’explosions i focs artificials. Els que n’he llegit algun sabeu que tornareu a gaudir d’una lectura d’aquelles d’estiu, plàcides, addictives, fàcils de llegir, difícils d’abandonar. O sigui, altament aconsellable per tots aquells que demanin consell a l’hora d’escollir. I malgrat totes aquestes virtuts, deixeu-me fer una petita crítica, ni que sigui per omplir de lletres aquesta pàgina.

john-verdon
Portada del llibre presa d’internet (del Kindle no la puc editar)

 

En John Verdon, com tants d’altres, s’inscriu en aquest estil modern de capítols curts i d’històries entremesclades, amb la gràcia que els entrellats i els desenllaços d’aquest autor acostumen a ser més espectaculars, més imprevisibles. I conforme vas passant pàgines vas dient de pensament “Oh!, Ah!”. I de vegades et penses que saps qui és el veritable culpable i quasi sempre t’equivoques. Però si tens la sort d’haver endevinat el número de la sort tens una alegria íntima i un somriure de satisfacció t’il·lumina secretament la cara.

comentari llibres aleix font

 

En John Verdon ha escrit també: Sé el que esteu pensant, No obris els ulls, Deixa en pau al diable, No et refiïs de Peter Pan, Controlaré els teus somnis. El primer d’aquesta sèrie és realment espectacular: ¿com pot ser que algú et pugui endevinar allò que estàs pensant i que t’ho hagi escrit per carta tot just ho acabes d’escriure tu mateix? I tanmateix ho fa.

comentari llibres aleix font
Aquest és el primer llibre de la saga, al meu parer el més brillant.

Tots aquests llibres els he llegit en paper excepte el d’avui, Cremaràs en la tempesta, que ho fet amb el llibre electrònic. Confesso que ha sigut una molt bona companyia durant les hores mortes d’aquest estiu.

 

Per criticar aquest llibre em veig forçat a fer una mena d’HISTÒRIA DE LA LECTURA, segons la vida d’Aleix Font.

Antigament només hi havia literatura. Aquells llibres intensos, profunds, sovint pesats, rigorosos en les paraules, la sintaxi i  l’ortografia. Antigament hi havia molt pocs lectors de llibres i les persones normals acostumaven a llegir com a màxim tres o quatre llibres al llarg de la seva vida. Els lectors habituals consumien una mena de llibrets de butxaca amb històries de l’Oest els homes, i serials d’amors i desenganys les dones. Els escriptors d’aquestes novel·les (com ara Marcial Lafuente Estefania) no donaven l’abast de treure nous títols, i els lectors esperaven impacients que passés un mes o dos fins que en sortia un de nou.

 

comentari llibres aleix font

comentari llibres aleix font

 

 

comentari llibres aleix font

Mostra de literatura addictiva de la prehistòria

 

 

Però un bon dia va aparèixer un nou profeta que va il·luminar tota la humanitat i va propiciar que ens poséssim tots a llegir desenfrenadament: En Frederick Forsyte . Va escriure una tirallongues de llibres d’èxit (Chacal, Odessa, El quart protocol, El Manifest Negre etc.) en els que combinava, i jo crec que creava, una nova manera d’escriure els llibres.

Es tractava més o menys d’explicar una bona història. Seguidament es creaven tres o quatre històries que caminarien al mateix ritme que la novel·la (la de l’investigador, la del culpable, la del policia inepte, la de del periodista amic de l’investigador etc). I la gràcia de tot plegat és anar mesclant aquestes històries de manera que el llibre es repartís en grupets de poques pàgines (altrament dits capítols) assequibles a la intel·ligència del lector. Amb aquest nou paradigma, el públic massiu vam descobrir que també podíem ser lectors, i el que encara és més gran, que podíem opinar i fins i tot contradir als savis de tota la vida: “Aquell savi sabatot diu que Solitud és el millor llibre del segle passat? I què sap ell?, els millors són els de Ken Follett”. I ens quedem tan satisfets.

comentari llibres aleix font

El nostre autor no segueix ben bé aquesta norma (per exemple, en tots els capítols hi intervé el protagonista) però sí que hi té l’estil de lectura fàcil, de girs inesperats que desvien el camí d’una direcció a l’altra, d’amics fidels i d’enemics puntuals segons les necessitat de la novel·la. No hi fa res. Tot ajuda al fi d’aconseguir plaer al lector que esperarà amb ànsia el seu proper llibre.

 

 

Aleix Font

8 de setembre de 2018

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *