dimecres, agost 16, 2017
Home > Teatre > L’AMOR VENIA AMB TAXI Peça còmica, en tres actes, original de Rafel Anglada

L’AMOR VENIA AMB TAXI Peça còmica, en tres actes, original de Rafel Anglada

teatre-l'amor venia amb taxi

 

Obra publicada el 1959 a Editorial Milla, del carrer Sant Pau 21, de Barcelona.

teatre-l'amor venia amb taxi

Estrenada al Teatre Romea, de Barcelona, la nit del 7 de gener del 1959, per la Companyia de Comèdia de Josep Castillo Escalona, amb la col·laboració especial de Maria Vila.

 

Hi actuaven: Mercè Bruquetas, Maria Vila, Maria Alcayna, Montserrat D.Porta, Paulina Besolí, Marcel·lí Ibero, Ferran Velat i Rafael Anglada.

Direcció: Ramon Duran

Escenografia: Bea-Mora

teatre - amor venia taxi

 

Vagi per endavant que no sóc expert ni tan sols entès en obres de teatre, i per tant la meva opinió no val més que una simple valoració de gustos. Dit això, a mi, després d’haver-la llegit  no m’ha agradat.

Consta de 56 pàgines, i a un promig d’unes 400 paraules per pàgina ens en anem a unes 22.000 paraules, i  que segurament seran menys i per tal rondarem les vint mil. Després d’això encara no sé què hi pinta un senyor, que no es veu, enfilat dalt d’un pal i que de tant en tant crida que “què diu?” i la protagonista li respon que “què diu”, sense que passi més enllà.

Després hi ha un taxista que té un taxi que no s’engega mai, excepte el dia de l’obra, en lo qual no se sap de què menja aquest taxista.

També hi surt un senyor recomanat que apareix i desapareix sense cap més finalitat que la d’aguantar un pollastre en una escena.

I un galan que s’enamora d’una noia grassa que no apareix, perquè al final resulta que si no ve és que se n’ha anat amb un altre pretendent ric. Però no hi fa res, perquè a la casa hi ha una noia que està enamorada del galan, i com que ha quedat lliure, a la darrera pàgina doncs s’avenen i cal suposar que es casaran i seran feliços.

En fi, que al meu entendre, que ja he dit que és molt petit, no té ni cap ni peus. Cal suposar, però, que els actors i les actrius hi posarien molta sal i tothom riuria molt. D’altra banda, l’any cinquanta-nou, molta falta ens feia riure una estona.  I potser per això sol, ja s’havia d’agrair.

Aleix Font

Visita altres llocs de l’autor:

http://excursionsapeu.com/

http://aleixcolonia.com/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *