dimarts, juny 19, 2018
Home > Teatre > GRUP DE TEATRE DE LA SOCIETAT RECREATIVA

GRUP DE TEATRE DE LA SOCIETAT RECREATIVA

Aleix Font Teatre

GRUP DE TEATRE DE LA SOCIETAT RECREATIVA

BOJOS DEL BISTURÍ – Una comèdia d’infart

De Ray Cooney

 

 

Interpretat pel grup jove de la Societat Recreativa de Santa Coloma de Cervelló

aleix font teatre
El decorat, amb quatre portes i una finestre

 

El grup de joves de la Societat Recreativa de Santa Coloma de Cervelló, el diumenge 29 d’abril de 2018 van interpretar a l’Ateneu de la Colònia Güell, l’obra Bojos del Bisturí de Ray Cooney, d’una manera tan genial, tan exitosa que va ser un gran plaer destinar dues hores de la tarda de diumenge a la contemplació d’aquesta història tan divertida, tan ben lligada, tan ben dosificada en el ritme i la tensió que fa que cada vegada siguin més fortes les ganes de riure.

aleix font teatre
Els joves de la Societat Recreativa de Santa Coloma de Cervelló

L’obra és un vodevil, una funció d’aquelles de portes que s’obren i es tanquen com tantes n’hi ha. Però què tenen els vodevils que ens fan tan de riure si estan ben fets? Suposo que és perquè ens parlen al niu de la nostra hipocresia, al lloc on retenim l’impuls de fer amb la formalitat imposada per la moralitat, allò que voldríem i que no hem de fer. Quan veus persones que presumiblement són respectables i serioses contraposades a situacions ridícules, de sobte se t’alliberen les barreres que compartimenten l’ statu quo i te’n  en rius d’ells i de tothom. Per què ens fan tan de riure aquelles situacions en que han descobert algú pasturant per ca la veïna?  Perquè la gent respectable no pot sucumbir a les debilitats so pena de fer riure.

aleix font colonia guell
Comencen els malentesos

El doctor Zaplana, sol a l’escenari està repassant el seu discurs al Congrés de Metges Ramon i Cajal. El director de l’hospital li fa veure el gran honor que significa dir aquest discurs, li diu que és el trampolí per escalar a càrrecs importants, li diu que entre el públic assistent, a més de grans doctors també hi assistirà la ministra de sanitat. El doctor Robert Aguirre i el doctor Miquel Bonet estan preparant la festa de Nadal, recollint perruques i disfresses. Inesperadament es presenta l’antiga infermera Clara Puig per anunciar-li que d’una aventura entre ells dos, ell, el doctor Zaplana, és el pare d’una noia de divuit anys que avui ha vingut perquè el vol conèixer. A partir d’ara començaran els malentesos, les absurditats, allò de dir una cosa i que n’entenguin una altra, a partir d’ara començaran a obrir-se i tancar-se les portes per fer que entri algú i que se n’escapi un altre. Amb una supervisora (o tres?), un policia, un zelador, un malalt desarrapat d’estil okupa i una filla delerosa de tenir pare. I al final un final molt ben trobat, com ha de ser.

 

Aleix Font Colònia Güell
La filla s’equivoca de pare

Els actors que se senten importants acostumen a fugir dels vodevils, és com si els caiguessin els anells. No s’adonen que és un privilegi proporcionar moments sublims als espectadors, que és una gran oportunitat per fer-los feliços. Es pensen que si no fan tragèdies gregues (imagineu-vos, encara estan aturats al que es feia fa tres mil anys!) perdran categoria. D’una banda refusen allò que demana la gent i de l’altra admiren, per exemple, als gran cantants de rock que es fan milionaris cantant tonades comercials pel sol fet que els ho demana la gent. El vodevil és un art si es fa bé, és una grandesa de gent del poble, és una especialitat sublim pels que tenen el cor senzill (i sovint també dels que tenen hi tenen un roc). Perquè el riure són els postres de la vida, com aquella cirera confitada que de tant en tant posen al damunt d’un pa de pessic.

Un home disfressat de zeladora, un capellà, un metge de veritat, un okupa en cadira de rodes, l’esposa enganyada, en resum, un vodevil

aleix font colonia guell

Perquè hi hagi vodevil cal que hi hagi, normalment un home formal, d’aquells que tenen una reputació, preferiblement casat o amb parella oficial. També hi ha d’haver una amiga molt íntima, d’aquelles que abans en deien “una carida”. I un públic càndid, que es pensen que l’home formal és molt formal i no saben res de les seves aventures. I un decorat amb vàries portes per on aniran entrant i sortint l’esposa oficial i l’esposa “carida” creant malentesos, equívocs, mentides que tothom excepte els actors coneixen. I normalment no coincidiran l’esposa i l’altra fins cap al final, quan tot esclati en una apoteosi de planxes i ridículs. I el públic, si està ben fet el vodevil, riu que riu i s’ho passen com si fóssin al Cel, amb ganes d’abraçar als actors per fer-lis un petó d’agraïment.

El vodevil en l’apoteosi

aleix font colonia guell

Teatreros tibats, no us equivoqueu! El públic té la raó mal que pesi al director. Val més una rialla que deu badalls, val més les ganes de tornar que el desig de marxar corrents. Val més reconèixer un error que persistir en l’heretgia. Ei!, així ho penso jo.

 

Aleix Font

30 d’abril de 2018.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *