dijous, desembre 14, 2017
Home > Teatre > MIRA-SOL TEATRE : LA RAMBLA DE LES FLORISTES

MIRA-SOL TEATRE : LA RAMBLA DE LES FLORISTES

Mira-sol teatre Rambla Floristes

LA RAMBLA DE LES FLORISTES de Josep Maria de Sagarra

MIRA-SOL TEATRE

Mira-sol teatre
Cartell anunciador de Mira-sol teatre

Avui, diumenge 29 d’octubre de 2010, el grup de Sant Cugat del Vallès, Mira-sol Teatre, ens ha ofert, d’una manera impecable l’obra de Josep Maria de Sagarra La Rambla de les Floristes. Durant quasi dues hores ens ha tingut a tots els assistents a la sala del Teatre Fontova de l’Ateneu Unió de la Colònia Güell, expectants i emocionats. La sala plena ja indicava que l’obra era del gust dels assistents, però el que no sabíem era que el grup Mira-sol teatre l’interpretaria d’una manera tan perfecte.

Mira-sol teatre
Fulletó d’entrada de l’obra de teatre

Jo, avui, hi assistia en qualitat d’ajudant del tècnic de llum i so, i seguia amb atenció el llibret de l’obra tal com l’anaven recitant, per avisar la proximitat del moment de canviar llums o introduir la música. Alguns pensaran que potser em perdia detalls d’interpretació i que potser no disfrutava tant com ells, però jo no ho veia així. Conforme anava llegint i m’impregnava de la bellesa del text, comprovava la fidelitat de la memòria dels intèrprets, sobretot de Rosa Sicart que feia el paper protagonista de l’Antònia. També de la resta d’intervinents que ens han tingut embadalits, al públic i a mi.

Mira-sol teatre
Teatre: Assaig final Les Floristes de la Rambla

Tots els que algun dia heu gaudit  d’aquesta obra sabeu de què us estic parlant, del gran paper de la protagonista, dels moments de riure i de plorar, de la bellesa de la rima i de les frases, de la solemnitat dels sentiments que habiten als cors humils i la mesquinesa dels que tenen els diners. Però he pensat que avui no us havia de parlar tant de l’obra com del procés de tot el dia, de la preparació i la representació. Serà llarg, però és que el dia ha sigut llarg. Us posaré fragments de l’obra per si us fa goig llegir-los, veureu la dificultat del paper de l’Antònia, veureu la virtut d’en Sagarra per explicar alguns relats, i us fareu, potser, una idea de la felicitat que sent el públic quan els actors també s’ho passen bé.  Jo, avui he tingut sort perquè l’obra de teatre l’he vista dues vegades. I si l’haguessin fet una tercera vegada també m’hi hauria quedat, us ho podeu ben creure.

Assaig del grup Mira-sol teatre

Mira-sol teatre
A segon terme el Tonet i la Carmeta.

 

(L’Antonia parla amb la Leonor, que ha deixat de ser florista per un amor no gaire clar)

 

Antònia. — Acabem d’una vegada

i ara parlo de debò.

Tinc més anys que tu, minyona,

m’ha vagat de fer l’ull viu,

i puc dir-te que en sé un niu,

del que passa a Barcelona.

He fet ballar nois polits

tants com te doni la gana,

com Déu mana i com no mana,

llargs de bossa i llargs de dits.

I encara si jo ho volia,

no em manca verd ni madur

per deixar-te curta a tu

i a tota la companyia.

Però en lloc d’un mal repòs

de perruquer i de modista,

m’estimo més ser florista d

e la Rambla de les Flors.

Perquè jo, aquestes parades

les he vistes canviar

he vist d’avui a demà

trenta mil desenganyades.

 I senyors de compromís,

i regidors amb la vara

i noies baixant la cara

sense ni així de panís.

I ara veig com se t’oreja

el cap enfaristolat,

i el que et tinc és pietat

en lloc de tenir-te enveja.

Leonor: també pot ser

que gastis roba molt fina,

que facis la dansarina

i et diguin que ho fas molt bé.

Però és més fàcil encara

que després d’aquest i aquell,

quan ja no et surti el vermell

damunt la pell de la cara,

quan vingui el que sol venir,

i guaitis l’ocell que et vola i

sentis que et trobes sola

i que has errat el camí,

potser amb la por dins del cos

i una mica més gastada,

tornaràs a la parada

de la Rambla de les Flors.

I escoltaràs la Isabel,

 com te’n serveix una lliura,

de despit i de somriure

tot envernissat de fel.

I quan sentis que ressona

la misèria al teu replà,

potser t’hauràs de fiar

dels braços d’aquesta dona,

que bo i ‘nant tirant del tros,

no perdent el món de vista,

s’acontenta sent florista

de la Rambla de les Flors.

Lluís. — Mireu com se despentina!

Quins crits i quina calor!

Ja es pot guardar aquest sermó

a dins d’una paperina.

Perquè això que ha suposat

i tota aquesta amenaça,

ja comprendrà que no passa

si jo li faig de costat.            (A Leonor)

I riu-te’n, de les brometes,

que respon del compromís

un home que es diu Lluís

que té vergonya i pessetes.

Antònia. — El compromís! Vaja un pes

que fa el nom i la figura!

No ho veu, que és tan criatura

í que no respon de res!

No hi faci aquesta carota

i no sigui gamarús,

que potser el senyor Banús

li birlarà la xicota!

Que si ella està per vostè,

quan s’hagi acabat la poma,

ja li dic que farà broma

traginant-la a coll-i-be.

I quan ella esperarà

aquell que estima i no abusa,

vostè sortirà amb l’excusa

del papà i de la mamà.

I amb paraules i amb esperes

la plantarà a mig camí

i farà el conill porquí

com fan, tots els calaveres.

Mira-sol teatre
L’assaig final és una representació sencera de l’obra de teatre

(El senyor Puiggrós fa l’aleta amb la Isabel, florista de la Rambla, i la seva dona, Consolació el descobreix)

 

Consolació. — Ja, ja em sentiran!

Vostè no s’entendreix, no es ruboritza!

No ho sap que el pobre ja no és cap valent?

Puiggròs. — Consolació, no em facis més la guitza!,

que no ho veus, que m’estàs comprometent?

Banús. — Senyora, sento veure-la exaltada…

EI seu marit és tot un cavaller.

Antònia. — i jo no vull bolets a la parada,

per ‘xò prou crits mestressa! Ho entén bé?

Si ell vol fer el maco amb el barret de copa,

i a vostè el seu marit no la convenç,

porti! a casa i doni-li una sopa

i clavi-li una surra com als nens.

Puiggròs. — Quina vergonya! Anem’s-en de seguida!

Consolació. — La feia descarada… però tant!

Puiggròs. — Consolació!…

Antònia. — I llogui-li una dida.

Consolació. — No te n’adones, que m’està insultant?

Puiggròs, contesta!

Puiggròs. — M’està bé, per ase!

Consolació. — Demanaré el divorci…

Puiggròs. — M’està bé.

Antònia. — Jo, la bugada, me la rento a casa,

però no faig escàndols al carrer.

Puiggròs. — Consolació, la broma dura massa!…

Antònia. — Ho sento per vostè, senyor Puiggròs.

Consolació. — Puiggròs, aquesta dona m’amenaça.

Antònia. — Escolti: això és la Rambla de les Flors.

I és de tothom, de les persones tristes

i les alegres, del torrat i el cru,

i la Rambla també és de les floristes,

i és més del nostre cor que de ningú.

I no som ni dono tes ni dimonis,

ni el que vostè s’empesca amb els seus crits,

ni plantem d’esgarriamatrimonis

ni ens dediquem a engalipar els marits.

Sinó que aquí aguantem tot el sant dia

i amb les flors que ofereix la nostra mà,

hi portem el perfum i l’alegria,

i ens hi guanyem honestament el pa.

Si els borinots ens xiulen a l’esquena,

i els desgavats hi gasten el matí,

senyora, cregui que tenim prou pena…

i si els fem bona cara, és perquè sí,

és perquè hi ha molts rams a dins del cossi,

i hem de somriure al murri i al taujà,

i una cosa, senyora, és el negoci

i una altra el que vostè ve a suposar.

I a l’hora prima de plegar i de jeure,

recollim més tristeses que diners,

no fem mal a ningú, s’ho pot ben creure,

nosaltres som floristes i res més…

Consolació. — Prou sentir-la…

Puiggròs.– Estàs massa acalorada…

Antònia.- Senyora, no s’ho agafi malament…

I ara… em sap greu de veure-la enfadada…

Potser he estat una mica impertinent…

Consolació. — I tan impertinent!…

Antònia.- Perquè són coses

que a una l’afecten massa. Però em dol

que es disgusti… No vol aquestes roses?

Les hi regalo…

Consolació. — Gràcies…

Antònia.- No les vol?

Es veu que té mal geni la senyora…

Consolació.- Anem, Puiggròs…

Puiggròs.– Anem…

Antònia.- I bon camí,

i res, disposin d’una servidora

per tot el que els hi pugui convenir.

 

Consolació renya al seu marit davant dels seus amics

Mira-sol teatre
Assaig Mira-sol teatre. Aquí, la senyora Consolació enxampa al seu home fent de galan amb la Isabel, l’altra florista de la Rambles.

(Carmeta i Tonet estan enamorats. Carmeta és la neboda de l’Antònia)

 

Carmeta.-  Sí, sí, doncs plora.

Més val que m’ho prengui així.

Tonet.- Carmeta, que n’ets, de boja!

Carmeta.  No, de boja no en tinc res,

però avesada a les roses,

avesada a no pensar

i als renys de la tia Antònia,

només sentint els ocells

quan es lleven i s’adormen,

comprendràs que em ve de nou

saber que tinc tot un home

que només està per mi

i somnia la meva ombra.

Val a dir que no és galant,

de bastó i barret de copa;

val a dir que anant a peu

no anirà mai en carrossa,

però és el meu, i, comprens?,

per mi és el millor, i les bromes,

l’esverar-se, l’anar torbat

el si ara hi toca o no hi toca,

totes les coses que em diu

i totes les seves coses

m’arriben tan cor endins,

que jo em dic quan estic sola:

«Carmeta, tu no ets ningú,

ets una pobreta noia,

però tens això, l’amor,

quina paraula més dolça!»,

tan fresca i nova per a mi

que fins me’n dono vergonya,

de dir-la… i la dic baixet,

quan no em sent la tia Antònia,

quan sóc arran del coixí,

i em vaig despullant la roba,

i ve l’àngel de la son

i truca a la meva porta;

i aleshores penso en tu

i les parpelles se’m clouen,

i sento que és tan bonic

sentir que estima un home!

Tonet. — Veus?, tu saps dir coses fines,

i jo ja no sé el que em dic,

no, no et pensis, ja voldria

Mira-sol teatre saludant al públic imaginari

Mira-sol teatre
Al teatre, en l’assaig general també es saluda al públic

 

(Julivert és un Diputat que per raó del seu càrrec es veu forçat a tenir una amant)

Antònia.- És la primera?… Ja veu!

Julivert. — La cosa va anar rodada.

Sempre he tingut interès

a ser formal, tal com sona.

Jo, només la meva dona,

fora de la dona, res.

Però els amics… l’opinió,

gent entesa i decidida,

em van dir: «Sense carida

no es pot ser bon regidor».

I començo a donar veus,

i ja em trobo emparaulada

una xicota endreçada

que un hi pot pujar de peus.

Que a un li sembla, però… passa

que amb aire d’apagallums,

té capritxets i té fums.

i que la noia es propassa.

I vénen els moments crítics

després de les hores bones,

i si les dones són dones

els polítics… som polítics.

Hem d’afluixar la mà,

i quan hi ha un cadell que ensuma,

hem de fer el que s’acostuma.

Antònia.- Està clar.., dissimular.

Julivert. — De vegades, no, ja em ve

gana de què no se’n rigui; però… què vol que li digui!,

m’agrada tant quedar bé…

Procuro no fer-li nosa,

i que ella es faci el seu plat;

com que, veurà, tot plegat

és el càrrec que m’ho imposa,

i com que, a mi, aquesta vida

li confesso que em ve gran…

i un ho fa pel que diran…

Antònia.- No, si això es veu de seguida.

Julivert. — Vostè ja em coneix!

Mira-sol teatre
Junta directiva de La Colònia Modernista i jo al seu costat Moments abans de començar l’obra de La Rambla de les Floristes

 

(Don Ramon és un home ric que freqüenta l’Antònia. Aquí li demostra que ha fet casa d’unes xafarderies i l’Antònia li ho retreu)

 

Don Ramon. — Bé, Antònia, prou!

Potser tindràs raó, i ara resulta

que jo sóc un pollet que surt de l’ou?

Està bé que, si vols jugar, em toregis

com un albat, que em tractis com un be,

que amb el parlar picant fins em maregis

i fins em facis creure qui sap què.

I que després l’estupidesa meva

m’empenyi en un mal pas, i tu a la fi

em dius que jo no faig per casa teva

i em demostres que t’has rigut de mi.

A tot això tens dret, però no passa

aquest posat de nimfa i de virtut;

per ser comèdia, trobo que ja és massa.

Dient-me no, quedava convençut.

Perquè és tan clar com ara fa de dia,

que un cert senyor, que a mi m’és molt present,

als nassos de tothom et… protegia

i es recordà de tu en el testament.

I això és un cas; n’hi ha d’altres que s’expliquen.

Antònia.- N’hi ha d’altres que explicava la Isabel,

calúmnies de les llengües que critiquen!

N’hi ha d’altres que no vénen a repèl

perquè la gent sels cregui, i que fan tropa.

I un d’aquests altres és vostè…

Don Ramon. — Jo?

Antònia.- I tant!

Sí, hi ha molts ximples amb barret de copa

que es pensen que vostè és el meu amant.

I, en quant al cert senyor, folrat d’armilla,

aquell del testament, li haig de dir

que sempre em va mirar com una filla

i com a pare es recordà de mi.

I no és comèdia, això, ni veus fingides,

ni és de virtut esquerpa el meu posat,

no tinc necessitat de dir mentides,

sóc prou fresca per dir la veritat.

Perquè em rento la cara i em pentino,

perquè els homes em diuen que faig goig,

perquè els guaito de lluny i els endevino,

i dono per la veta al que és més boig.

Perquè per afanyar-me l’escudella

amb el maco que planta d’esmolet,

com que tinc cresta de gallina vella

no em ve d’aquí tirar una mica al dret.

I aturo l’ensucrat que se’m desboca

amb tres granets de pebre que són d’or,

però el que dic no em passa de la boca

i responc del que em passa dins del cor,

per tot això s’ha fet una gran crida:

«L’Antònia és una boja per fermar!»,

è.Que no ho saben, que jo em guanyo la vida,

i hem de fer bona cara, hem de callar,

hem de riure i tapar-nos les orelles,

i fins dissimular el mal de queixal

i fer veure que no ens tornem vermelles

quan els colors ens cremen aquí dalt?

És fàcil calumniar! Qui és que no gosa?

Però que em mati Déu Nostre Senyor,

si és veritat el que vostè suposa

i si jo no tinc tota la raó.

I no me’n vanto, sap? No és ni prudència,

ni covardia, ni el que puguin dir:

és perquè a mi m’agrada la decència;

sóc poca cosa, però sóc així.

I cregui’m que la seva rialleta

i el seu parlar groller m’han fet molt mal,

perquè els altres, Banussos i genteta,

poden pensar el que vulguin, m’és igual.

Però vostè, què li diré? El tenia

per més bona persona i més serè,

i em semblava que em feia companyia.

Sé que sóc poca cosa per vostè.

Però una també s’il·lusiona,

potser no m’entendrà això que li dic;

quan el veia venir a passar l’estona

jo me’l mirava com un bon amic.

Com un que, si ara parles o ara calles,

no et té per una màquina només,

que va venent les flors i les rialles,

sinó que hi veu alguna cosa més,

una dona, comprèn? Que és molt sentida

i encara que no sigui del seu braç

com que ha rebut molt poc d’aquesta vida,

sap agrair que algú li faci cas.

I no precisament com carn de dona,

que pot posar-se a un preu, ni baix ni alt.

sinó perquè,té una ànima i és bona.

Ara, ja ho veu, si me n’ha fet de mal.

Mira-sol teatre al darrera del teló

Mira-sol teatre a la Colònia Güell
El teatre de la Colònia Güell es va omplint

 

(Julivert, el Diputat, per fi ha deixat l’amant i n’està molt satisfet)

 

Julivert. — Doncs sí, què vol que li digui?,

amb la Laura hem acabat,

Naturalment, l’ocasió

era per deixar-shi caure;

què n’he de fer, de la Laura,

si ja no sóc regidor?

I la mossa era d’encàrrec,

i cregui’m que hi vaig patir,

com que no ho feia per mi,

sinó que ho feia pel càrrec.

I és cert que jo mhi entenia,

no per ganes ni passió;

tot va ser una imposició

dels companys de majoria.

I acabat el compromís,

bona nit tota la gresca,

la vaig engegar a la fresca

i vaig desllogar-li el pis.

Banús. — Doncs, Julivert, li sóc franc,

trobo que és una manera…

Julivert. — Home, vostè és calavera

perquè ja ho porta a la sang.

Però jo no sóc valent,

ni tinc de pinxo ni espasa,

jo, miri, menjar de casa,

cap molèstia i anar fent.

En canvi, prengui patró,

perquè vostè ho necessita.

Ara, amb la pobra Lolita,

estem a partir un pinyó.

I faig de marit formal

i compti que som feliços

amb l’aixarop i els anissos

del Jardí del General.

I no m’hauré de contradir,

i tota resposta és bona,

que allò d’enganyar la dona,

cregui’m, no feia per mi.

Quan anàvem de parella

amb la Laura, quin turment!,

no gosant mirar la gent

i ensenyant sempre l’orella!

I ara la gana m’arbora

i dormo amb la son de just,

Mira-sol teatre Rambla Floristes
Mira-sol teatre en acció. Actors de totes les edats

 

(Leonor, la florista que havia deixat la feina confessa a Antònia que el seu estimat l’ha abandonat. Antònia li dóna suport)

 

Antònia.- I doncs, què t’ha passat?…

Leonor. — La Leonor que torna a la parada

com un dia l’Antònia va cantar…

Antònia.- I ja saps que t’hi esperen els meus braços?

Leonor. — N’estava ben segura; de tu rai!

Antònia.- Però explica’t…

Leonor. — Potser ni val la pena;

i a fi de comptes, ja t’ho pots pensar.

Fa tres setmanes que en Lluís, va anar-se’n,

no ho sé, cap a l’Amèrica, embarcat.

Em va deixar una carta per excusa

i res més. I jo he anat empenyorant

i defensant-me, i han vingut els altres,

el vell, que és una fura, i no ha cobrat

d’en Lluís, i ara tira contra el pare,

i té esperança de poder cobrar

de mi. Quin fàstic! He rebut visites,

quina genteta i quins escarafalls!

Una senyora, li direm senyora,

se m’ha entendrit i m’ha volgut salvar,

però la salvació que m’oferia

era arribar del tot al capdavall,

era ensorrar-me al clot de les perdudes

i no sortir-ne més. Jo m’hi he gronxat

un moment, em sentia tan cansada,

i he pensat: tant se val! Pel que tu vals!

Però es veu que aquí dins encara vetlla

no sé si és un dimoni o és un sant

és el cor, però vetlla alguna cosa

que m’ha fet obrir els ulls. I he dit: no tant!

Vergonya per vergonya, més m’estimo

que em toqui el sol, i si és un tros de pa

i res més, que no hagi d’amagar-me

i pugui dir a tothom com l’he guanyat.

Si abans vaig vendre roses, ningú em priva

de tornar a vendre roses com abans,

i les passes m’han dut cap a la Rambla

i aquí em tens, i ja ho veus, ja està explicat.

Antònia.- Te’n recordes de tot, i de l’enveja

que tenia de tu? I del teu cridar,

i de les castanyoles i aquell jove

que et semblava tan maco i ben plantat?

Ai, Leonor!

Leonor. — Sí, dona, me’n recordo!

Hi he pensat molt; però, com pots comptar,

no és amb orgull que vinc, i ara m’hi sobren

els teus sermons, Antònia. És massa tard;

si puc fiar-me encara dels teus braços…

Mira-sol teatre Rambla Floristes
L’Antònia amb el senyor Ramon. La Isabel d’esquena. Al paràgraf anterior, la Leonor explica que l’han abandonada.

 

(Antònia diu a Leonor que la rebrà amb els braços oberts i la defensarà d’en Banús)

Antònia.- I és clar, minyona, que te’n pots fiar;

i tens raó, no vull sermonejar-te.

El que vull és que aixequis aquest cap,

i dir-te que en el fons estic contenta

de contemplar-te amb forces per tornar.

Les punxes de les roses de la Rambla

són punxes que no arriben a fer mal.

Les altres punxes, sí, les que s’amaguen

amb un riure calent, desesperat,

i uns quants poca-vergonyes les guarneixen

amb besos, garrotades i brillants.

No te’n donis vergonya; a la parada,

no tinguis por de res, que ja has pagat;

i la que et tiri la primera pedra

que s’hi pensi i que es miri bé al mirall!

Leonor. — Gràcies, Antònia!

Antònia.-  No, no les mereixo.

Ja saps, Leonor, que tinc un parlar franc,

i és el cor el que em crida a flor de boca;

dic el que sento i dic la veritat.

Si abans tu i jo no vam ser gaire amigues,

ara, noia, repenja’t al meu braç…

I quan tornes a vendre a la parada?

Leonor. — Necessito el permís; potser demà.

Però et demano, Antònia que m’ajudis…

Aquell que no li pagueu tomarà…

Antònia.- Vols dir el senyor Banús?

Leonor. — Vindrà al darrera.

Antònia.- Deixa’l per mi, que quedarà escaldat.

I el que vulgui gastar-te una brometa,

també deixa’l per mi…

Leonor. — Tens un cor gran,

Antònia.- Tinc llengua i dits i clavo cops de colze,

i en el món m’he hagut d’espavilar.

I si tens feina, pots anar tranquil·la…

Mira-sol teatre Rambla Floristes
Quin paperàs el de l’Antònia! Ens tenia a tots bocabadats.

 

(El senyor Ramon li proposa matrimoni a l’Antònia, però…)

 

Antònia.- Alabat sia!

Doncs jo també li parlaré formal.

Jo no vull que la gent de Barcelona

el prenguin per un conco empenedit,

que per recurs es casa amb la minyona.

Jo no vull, don Ramón, que sigui dit.

Ni per vostè, ni ho vull por mi mateixa;

jo conec el meu braç i el meu carrer,

jo tinc un pit que em canta i que no es queixa

i a tot arreu faig el primer paper.

Però el faig sent l’Antònia, la florista,

i res més; i comprengui’m, don Ramon,

encara no he perdut el món de vista

i sé el lloc que em pertoca en aquest món.

Vostè té parentela presumida,

que parla de noblesa i senyoriu,

i jo no vull trobar-m’hi cohibida,

no vull desentonar i caure del niu,

ni exposar-me que algú em giri la cara,

conec la pell que gasten certs senyors.

I ja veu, don Ramon, que sóc ben clara

i que tinc un motiu prou poderós

per agrair la dolça deferència,

i al mateix temps per no poder acceptar;

i jo parlo amb el cor i la consciència

i li asseguro que no em vull venjar!

Don Ramon. — Vals molt més tu que totes les parentes

i et pots riure de tot el senyoriu;

si tu no saps per mi el que representes,

i no comprens quin sentiment tan viu

després d’haver escoltat com plou i trona,

m’obliga ara a ajupir-me al teu davant

i a dir-te si vols ser la meva dona!

Antònia, tu per mi…

Mira-sol teatre Rambla Floristes
I ara sí, ja s’ha acabat. El públic eixugant-se les llàgrimes. Els actors cofois

 

(Però l’Antònia li fa veure que no són l’un per l’altre. I el Ramon se’n va ofès)

Antònia.- No corri tant!

Gràcies pel sentiment i la paraula,

per això que no havia escoltat mai…

Potser jo fóra digna de la taula

d’un senyor com vostè, i els altres rai!

Però un motiu més fort és el que em crida

i el que m’atura. Veu aquestes flors

i aquesta Rambla? Això és la meva vida,

això és el meu orgull i el meu repòs.

Jo hi vaig néixer, vaig ser-hi de menuda,

i venent roses he arribat a gran,

i ara que sóc un xic galtacaiguda,

si em treuen de la Rambla em mataran.

Perquè aquí jo respiro un aire lliure,

pobra, però amb un rei a dins del cos,

i no comprenc una altra llei de viure!

Vostè sap què és la Rambla de les Flors?

Hi ha més pelats que rics, més gent guillada

que gent amb el cervell apuntalat;

hi passa fum, neguit i terregada

i un món una miqueta estomacat.

Un fa ballar el despit, l’altre la mona,

les noies tendres fan ballar-hi el cor;

és la sala de ball de Barcelona

i el sol ve a fer-hi de catifa d’or.

La pela de taronja aquí no enganya,

tothom per relliscar-hi hi és admès,

vénen del mar i vénen de muntanya,

per entrar dins del ball no es paga res.

De vegades la cobla s’embarbussa,

i el ball s’infla de crits i crida fort,

i entre xiulets i sabres i batussa

s’engega una pistola i cau un mort.

Però és un ai! I torna la riuada

i torna el ball gronxant-se amunt i avall,

i tornen els ocells dalt la brancada

a fer entremaliadures de cristall.

I les floristes amanim les toies,

i els gossos fugen rosegant un os,

i brillen les dents blanques de les noies

davant de les parades de les flors.

Les parades vermelles, i un s’adona

que aquest vermell molsut, tibant i humit,

és el color que dura més estona

damunt del llavi fresc de Barcelona,

que no es cansa de riure dia i nit.

És tot un cel de blau i d’alegria,

aquesta Rambla meva, i em fa esglai

pensar que puc deixar-la sols un dia;

la Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai.

I quan sigui una vella corsecada,

amb tot aquest cabell pansit i blanc,

em trobaran al peu de la parada

com si jo hi defensés la meva sang.

I els que passin i em vegin sense vista,

i tremolant-me el pom dins de la mà,

diran: «Guaiteu l’Antònia, la florista,

ja no pot ni cridar ni caminar,

i xaruga com és, plena de noses

 i de dolors, encara té prou cor,

fidel a la parada de les roses

fins que la vinguí a recollir la mort.»

I si jo penso així, no cal que vingui

a temptar-me, ni em pot commoure el pit

per molta simpatia que li tingui,

per molt que li agraeixi el què m’ha dit,

i vostè hi torni amb una veu sincera,

i amb el més noble sentiment desclòs,

no veu que no puc ser d’altra manera,

si sóc tan de la Rambla de les Flors?

Don Ramon. — Tens’ raó, i és potser perquè m’estreba

el perfum de la Rambla com ningú,

que he desitjat fer-te la dona meva,

perquè la Rambla de les Flors ets tu.

És per ‘xò i pel teu cor de rosa viva

al costat del meu cor, que he somniat

fer-te del meu amor reina i captiva.

És per ‘xò… i el meu somni s’ha acabat.

Tens raó… hi ha més llum, més alegria,

i la Rambla és un món més de debò

que la casa i el llit que t’oferia

un pobre amic malhumorat com jo.

Perdona’m altre cop… Perdona’m que hagi

torbat per uns moments la teva pau…

Antònia.- No, don Ramon, encara no se’n vagi…

vol que li posi aquest clavell al trau?

I demà, i l’endemà, que no el voldria?

I un any, i un altre, i fins que sigui un vell

i jo sigui una vella… cada dia

no voldrà que li posi aquest clavell?

Mira-sol teatre Rambla Flolristes
El president de la Colònia Modernista agraint als actors de Mira-sol teatre la seva magnífica actuació

 

Visita altres llocs d’Aleix Font:

excursionsapeu.com

aleixcolonia.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *