divendres, octubre 20, 2017
Home > Obres pròpies > TEATRE: TXUCU-TXUCU TREN

TEATRE: TXUCU-TXUCU TREN

OBRA DE TEATRE ORIGINAL D’ALEIX FONT

TXUCU-TXUCU TREN

 

 

Un viatge en tren.

 

parlem teatre estaco

Autor de l’obra de teatre: Aleix Font i Marimon

Intervinents:

SECRETÀRIA: D’una empresa de Barcelona

DEPENDENTA: D’una botiga de modes

EXECUTIU: D’una empresa important

KEVIN.- Paleta de la construcció

LEO.- Paleta de la construcció

CÀROL.- Noia passota. Estètica okupa. Tatuatges.

LOLA.-  Noia passota. Estètica okupa. Tatuatges.

 

 

VEU EN OFF
Un tren és un vehicle que circula sobre uns rails, fa possible el transport ferroviarii serveix per a transportar mercaderies o passatgers.

Un tren és un vehicle que circula sobre uns rails, fa possible el transport ferroviarii serveix per a transportar mercaderies o passatgers.

Un tren NO ÉS un local social per establir relacions personals.

Un tren NO ÉS un gimnàs per desenvolupar esforços físics

Un tren NO ÉS un parc temàtic ni un parc d’atraccions.

Dit això, desitgem que passin una bona estona viatjant amb nosaltres.

Ens trobem en una estació de rodalies de les moltes que hi ha a Catalunya.

 

Teatre: un tren com els de casa

parlem teatre locomotora

 

Acte Primer

 

(s’obre el teló i s’hi veu l’interior d’un vagó de tren. A un costat dos rengles de bancs encarats un a l’altre; a l’altre costat dos bancs més; dos seients a cada rengle. Al fons de cada grup de quatre bancs una finestra des d’on va passant la pel·lícula d’una paissatge que corre i arbres i pals del corrent per donar la sensació de moviment.)

Al grup de quatre seients de l’esquerra hi ha una noia mudada, la Dependenta d’una botiga de modes. A l’altre grup hi ha dues noies d’estètica okupa, Càrol i Lola, amb els peus sobre el seient del davant)

CÀROL.- Gamba!

LOLA.- Bamba!

CÀROL.- Samba!

LOLA.- Bimba!

CÀROL.- Timba!

LOLA.- Tomba

CÀROL.- Tumba!

LES DUES.- Ha! Ha! Ha! Ara en japonès

CÀROL.- Tanoca

LOLA.- La Susi no hi é

CÀROL.- La canya no sona

LOLA.- La tita ta torta

CÀROL.- Ha! Ha! Això no és japonès, és xinès.

(segueixen rient i jugant, ara fent jocs de picar mans)

 

parlem teatre locomotora

(Entren la secretària i l’executiu, i seuen als bancs on ja hi ha asseguda la dependenta)

 EXECUTIU.- (Saluda a les noies del seu costat) Bon dia

SECRETÀRIA.- (Atenta, educada) Molt bon dia

DEPENDENTA.- Bon dia.

EXECUTIU.- Esperem que sigui així, perquè amb totes les històries que expliquen dels ferrocarrils, obviament em fa una mica de por.

SECRETÀRIA.-  I tant! Vull dir, que anant en tren mai no se sap.

EXECUTIU.- Vostès l’agafen cada dia el tren?

SECRETÀRIA.-  Jo quasi cada dia, però avui l’he agafat una hora abans perquè he de ser puntual a la feina.

DEPENDENTA.- Jo sí, cada dia a aquesta hora perquè així, no s’ho perdi,  hi ha dies que arribo molt d’hora i d’altres que no arribo massa tard.

EXECUTIU.- Però a quina hora s’hi posa?

DEPENDENTA.- A les nou.

EXECUTIU.- A les nou? I agafa el tren de les set? Si d’aquí a Barcelona només hi ha mitja hora?

DEPENDENTA.- (amb ironia) Sí, mitja hora.

SECRETÀRIA.-  Jo també hi hauria de ser a les nou, però tinc temps fins a quarts de deu. I si agafo el de les vuit em va justet.

EXECUTIU.- No m’espantin, que avui he d’arribar a l’empresa a les vuit perquè tinc una reunió molt important, i precisament avui se m’ha espatllat el cotxe.

DEPENDENTA.- Doncs que tingui sort. Perquè el viatjar en aquests trens és una inseguretat pel que fa als horaris. No s’ho perdi, senyor, que a la feina van estar a punt d’acomiadar-me perquè dia sí dia també arribava tard. I per això vaig dues hores abans. I el dia que arribo tard, no s’ho perdi,  ho he de recuperar a l’hora de plegar.

SECRETÀRIA.- I quan arriba d’hora?

DEPENDENTA.- Ah, no s’ho perdi! Com que la botiga no obre al públic fins a les nou, si arribo d’hora no compta,

SECRETÀRIA.- És lògic. Vull dir que és injust que per culpa d’aquests transports públics tan informals haguem de matinar una hora més.

DEPENDENTA.- Sí, però què hi vol fer? O matinem o adéu feina. Jo un dia els vaig dir que no era culpa meva i, no s’ho perdi,  em van dir que hi havia moltes candidates a ocupar el meu lloc. O sigui, que tu mateixa

SECRETÀRIA.- No m’en parli. El meu director va estar pensant en canviar de secretària perquè vaig arribar tres dies tard. I baixar cada dia en cotxe surt massa car. I no és per la benzina, eh?, és pels aparcaments. O sigui, que em toca matinar. Vull dir, que a mi això em va bé per la meva carrera, perquè a l’empresa  els agrada que arribis molt d’hora. Com més hores passes al treball més ben mirada estàs.

EXECUTIU.- No s’ofengui pel que diré, però sempre se la deuen mirar bé, he, he!

SECRETÀRIA.- Gràcies pel cumpliment.

DEPENDENTA.- Jo no en tinc de cotxe, però si en tingués tampoc no em podria permetre de pagar aparcament cada dia. Sap quan cobro al cap del mes? No s’ho perdi, mil euros!

SECRETÀRIA.- Nets?

DEPENDENTA.- Només faltaria! Si dels mil euros encara hi hagués de treure els impostos i la seguretat social ja valdria més que em quedés al poble a collir ametlles. Encara hi guanyaria.

EXECUTIU.- No es pensin!, que si l’empresa no em pagués l’aparcament jo també baixaria cada dia en tren. Perquè encara que em vegin així, molt mudat i molt triomfador, si m’hagués de pagar el pàrquing, la benzina, alguna multa de tant en tant per córrer massa, perquè a mi obviament m’agrada córrer amb el cotxe, doncs no sé si em no em resultaria més anar en tren.

DEPENDENTA.- Però vostè deu cobrar més de mil euros al més. Potser en cobra més de dos mi!

EXECUTIU.- Obviament, i més del doble! Només faltaria!

DEPENDENTA.- Quatre mil euros? Verge Maria! Quan ho expliqui a les amigues no s’ho creuran.

EXECUTIU.- Més, més.

SECRETÀRIA.- Doncs si sabessin el que cobra el meu cap se’n farien creus. Vull dir, que no els ho puc dir, perquè les secretàries som com els metges, que tenim secret professional.

EXECUTIU.- Deu estar parlant de quatre xifres altes?

SECRETÀRIA.- Només diré que passa de sis mil.

DEPENDENTA.- Al mes?

SECRETÀRIA.- Al mes!

DEPENDENTA.- Verge Maria!

EXECUTIU.- Ptxe!, més o menys com jo. Però això no té res a veure amb els horaris dels trens. Tan si cobres molt com si cobres poc, no està bé aquesta informalitat del transport públic. Si diuen un horari obviament l’haurien de cumplir. Oi que estem a Europa? Doncs a Europa s’hi ha de tenir puntualitat. ¿E que a l’empresa es demana que tothom arribi a l’hora?, doncs això és una cadena: els trens han de ser puntuals i obviament nosaltres hem de cumplir també els horaris. Però això que les coses que depenen del Gobierno facin el que vulguin no està bé.

SECRETÀRIA.- No hi ha dret.

DEPENDENTA.- Té raó, però els que manen manen i, no s’ho perdi,  a nosaltres ens toca matinar.

EXECUTIU.- En realitat, si els trens van com vostès diuen, això és una estafa. Perquè paguem el bitllet a canvi d’un cumpliment. I si nosaltres cumplim, obviament ells també ho han de fer.

SECRETÀRIA.- Té raó, però creguin que no hi ha un pam de net. Vull dir, que ja ho veurà.

DEPENDENTA.- Potser avui anirà bé. Hi ha dies que tot va com una seda i… (amb llàstima) arribem massa d’hora. Però…..(mou el cap dubtant)

EXECUTIU.- Bueenuuu!, i ara perquè no engeguen. A què esperen?

MEGAFONIA.-  Senyors pasatgers, es prega tinguin una mica de paciència. S’ha fos la bombeta del semàfor i l’estan canviant. Tan aviat com s’arregli la incidència reemprendrem el viatge. Moltes gràcies.

EXECUTIU.- Sembla que m’hagin sentit.

SECRETÀRIA.- Si més no alguna cosa hi he guanyat. Ara estem ben informats.

DEPENDENTA.- Això sí. Abans, no s’ho perdi, ens tenien hores aquí tancats sense dir-nos res.

 

parlem teatre tren

(Dos paletes entren a darrera hora, corrent, i seuen al costat de les noies punkis)

CÀROL.- Que penqui ta mare

LOLA.- Aquet tio ta tonto.

KEVIN.- Està ocupat?

CÀROL.- Ho! Amb el lloc que hi ha al tren i heu de venir precisament aquí.

(les noies treuen els peus amb parsimònia)

LEO.- Vingue amunt, que sembleu cansades!

LOLA.- Tio! Tota la nit de farra! Això cansa més que posar totxanes.

KEVIN.- Tu com ho saps que posem totxanes?

LOLA.- Serà per l’uniforme?

CÀROL.- Què dius? Si fan pinta de ministres!

LEO.- Doncs vosaltres tampoc feu cara de ser de l’alta societat.

LOLA.- Paso tio!

CÀROL.- Les pijas no molen!

KEVIN.- Parlant de ministres, allà n’hi ha un.

LOLA.- I una pija!

LEO.- Jo en veig dues,

LOLA.- L’altra es veu més mosqueta morta.

KEVIN.- Ves en compte amb les mosquetes mortes, que a vegades es tornen vespes.

CÀROL.- El tren veig que no engega.

LOLA.- A veure si no engegaran.

LEO.- Calla titi, que aquí s’hi està tope bé.

LOLA.- Titi ho serà ta germana!

KEVIN.- Hua! Hua! Com s’hi tornen! Eh?

LEO.- Doncs com vols que et digui? Tia?

LOLA.- Millor tia. Però si vols saber com em dic, sóc Lola.

LEO.- Molt de gust, Lola. Em dic Leo.

KEVIN.- I jo Kevin, com el Kosner, però jo estic més bo.

CÀROL.- Jo Càrol. I sense intenció d’ofendre’t, el ministre de l’altre banc sí que està bo.

LOLA.- Me’l menjaria emb patates.

LEO.- Molt parlar però diria que no us mengeu res.

LOLA.- I tu què saps?

LEO.- Que molt parlar i al final res.

LOLA.- Au tio, no em ratllis!

KEVIN.- A què jugàveu?

CÀROL.- A Jocs de Paraules

KEVIN.- Jocs de Paraules?

CÀROL.- Sí. No hi heu jugat mai?

LOLA.- Nena, quines preguntes fas.

LEO.- Mira la intelectual.

KÈVIN.- I com s’hi juga?

CÀROL.- S’han de buscar paraules que facin joc entre elles, com per exemple, Bamba, Bomba, Tomba, Timba….

LOLA.- Per exemple jo dic una frase i tu n’has de dir una altra. Ara dic: Els plàstics elàstics fan fàstics místics.

KEVIN.- Què xulo!

CÀROL.- Els gustos gòtics fan sustos típics.

KEVIN.- M’agrada! A veure….. Els russos rossos tenen braços grossos!

CÀROL.- Molt bé! Ara tu (assenyala al Leo)

LEO.- A veure…… Les cabres… braves…… i les gregues… grogues!

LOLA.- Em trec el barret, tio. Ets el meu eroi.

(Segueixen jugant i fent-se bromes)

 

parlem teatre vago

 (Engega el tren, comencen a circular paissatges per la finestra i també pals de telèfon)

 

(Sector mudat)

EXECUTIU.- Per cert, em dic Borja,  Sr. Borja de l’empresa Assegurances Vitalícies, S.A. (entrega una tarja a cada noia). Al seu servei senyoretes.

SECRETÀRIA.- Molt de gust Sr. Borja. El meu nom és Carme, Senyoreta Carme,  Secretària de Direcció del Banc Hipotecari Míbor S.A.

DEPENDENTA.- Dolors, dels magatzems La Moda Juvenil, de la Rambla de Catalunya.

EXECUTIU.- (dirigint-se a la Secretària) Deu conéixer al Sr. Arjona, Vicepresident del Consell?

SECRETÀRIA.- I tant! Té el despatx a la mateixa planta on treballo jo.

EXECUTIU.- Doncs quan el vegi doni-li records de part meva. Precisament el mes passat vam estar junts jugant a pàdel.

SECRETÀRIA.- És molt bon esportista el Sr. Arjona, vull dir, que li agrada molt fer esport i es veu que és molt bo. Té el despatx ple de copes.

EXECUTIU.- No és per dir-ho però el vaig guanyar. Obviament no s’ho va prendre gaire bé perquè el món de l’empresa és molt agresiu i sempre vols ser el millor. Però tampoc no ens agrada que algú es deixi guanyar,  ha de guanyar el millor. Ho portem als gens.

DEPENDENTA.- A mi, quan jugo contra algú em sap greu guanyar perquè penso amb el pobre que perd i em fa pena. A vegades, no s’ho perdi eh?, quan juguem al parxís em deixo matar, i si puc matar alguna peça, no s’ho perdi, faig veure que no me n’adono i no la mato.

EXECUTIU.- Obviament per això és dependenta. Per ser ser executiu s’ha de portar la competitivitat a la sang. (Treu pit) És un món molt Darwinista on els febles no hi tenen cabuda. Ei, i de bon rotllo.

De sobte xisclen els frens i els passatgers s’aixequen tots de cop, com en un acte de solidaritat entre classes.

  • Ja hi som!
  • I ara què passa?!

MEGAFONIA.-  Senyors passatgers. Avui ens han robat trenta metres de raïls, però no pateixin perquè hi ha una empresa subcontratada que ja ho està reparant. En menys d’una hora estarà tot arreglat.

EXECUTIU.- Una hora! Però si caminant ja hi seríem!

SECRETÀRIA.- Si, caminant, però a camps a través. Vull dir, que hauríem de portar les bótes de muntanya, la motxilla i els bastons de caminar.

EXECUTIU.- Però si vostès l’agafen cada dia, com és que no les porten les bótes i bastons de caminar?

SECRETÀRIA.- Home, perquè cada dia passa una cosa diferent. Vull dir, que una avaria d’una hora feia dies que no passava. A més a més, per això tenim dues hores de coll.

DEPENDENTA.- De totes maneres hi ha dies que es fa pesat.

SECRETÀRIA.- Quan no és un all és una ceba.

DEPENDENTA.- De totes maneres, com diu la senyoreta Carme,  no s’ho perdi, nosaltres encara tenim marge per arribar d’hora. Veu com fem bé d’agafar-lo dues hores abans.

EXECUTIU.- Ja ho veig, ja, que tenen experiència, obviament l’experiència és un grau. Marededéu, quin País!

DEPENDENTA.- No pateixi que quan arribem li faran un justificant per entregar a l’empresa.

EXECUTIU.- Un justificant? Es pensa que jo puc anar a la reunió del Consell d’Administració i presentar un justificant?

DEPENDENTA.- Però si els diu que ha vingut amb la RENFE ja se’n faran càrrec.

EXECUTIU.- (la mira amb cara de fàstig i no es digna a contestar-li) Trucaré a l’empresa. (fa els gestos de marcar, es posa el mòbil a l’orella, amb una mà li fa el gest de què calli un moment, que s’esperi). Ostres! Obviament no hi ha cobertura!

DEPENDENTA.- I què s’esperava?

SECRETÀRIA.- Diuen que a Europa tots els trens tenen cobertura a dins dels vagons. Vull dir que estiguis on estiguis pots trucar sense problema.

EXECUTIU.- A Europa i l’Àfrica! Només aquí estem com fa cent anys.

DEPENDENTA.- Mentre no ens facin espitjar.

EXECUTIU.- (amb cara d’indignació) Espitjar? Però que s’ha tornat boja? Senyoreta, que estem a l’Europa Occidental!

DEPENDENTA.- A l’Espanya Oriental, que no és el mateix.

(El tren torna a engegar, circulen paisatges per les finestres)

EXECUTIU I SECRETÀRIA.- Visca!

DEPENDENTA I ELS QUATRE JOVES.- Oh!

 

Fosc

 

 

parlem teatre catenaria

 

Acte Segon

 

(Txucu-txucu. El paisatge va corrent per la finestra. El jovent segueixen fent de les seves. De tan en tant algú tira una bola de paper a la dependenta)

KEVIN.- A veure si encertes al “pijo”.

CÀROL.- No, tio, que em denuncia.

LEO.- Porteu bitllet?

LOLA.- Què va! I vosaltres?

KEVIN.- Que fem cara de “primos”?

CÀROL.- Segur que aquells sí que en porten.

LEO.- Pots pujar-hi de peus.

CÀROL.- Per ells va el pollastre, tio! Si a sobre de pringats encara tenen ganes de pagar, que paguin. Nosaltres ja fa temps que no paguem.

LOLA.- Des d’un dia que el mateix revisor em va dir que érem imbècils de pagar ja no he tornat a pagar mai més. Salto per sobre la barrera i, hop! A viatjar.

CÀROL.- No fotis tia, això et va dir? Com vulguin!

LOLA.- Que paguen a Madrid? Oi que ho tenen tot de franc? Doncs nosaltres igual.

LEO.- I ells, a sobre van en AVE. Que m’han dit que tenen AVE a cada poble, i que si arriben una mica tard encara els hi paguen l’esmorzar.

CÀROL.- Sí home! I què més. Un AVE a cada poble? No t’hauràs confós tio, i volien dir un colom a cada poble?

LEO.- T’ho juro, que m’ho va dir un que hi va anar i diu que és l’òstia, tia.

LOLA.- Jo m’ho crec. El meu vell es passa el dia amorrat a les notícies i també ho diu.

CÀROL.- Sí, tu fes cas a les notícies i acabaràs bevent a galet.

LEO.- Això sí, tia, que tothom ho diu. I a més, és veritat.

CÀROL.- Ah, si és veritat ja canvia.

LEO.- Tu ets molt xunga!

CÀROL.- I tu sembla estrany que siguis tan beneit.

LEO.- Bé, doncs no t’ho creguis. Però és veritat.

 

parlem teatre catenaria

 (Canviem de sector)

DEPENDENTA.- Ho veu com a vegades ho arreglen més aviat del que deien.

SECRETÀRIA.- De vegades ja ho fan això. Vull dir que diuen més estona de la que que tenen prevista, i així encara estem contents.

EXECUTIU.- Bé, obviament encara no passa res, si no tenim més entrabancs  arribaré a temps.

SECRETÀRIA.- Aquells de l’altre costat no em fan gaire gràcia. Vull dir que ja m’han tirat dues boles de paper al cap.

DEPENDENTA.- No els faci cas, com més s’enfadi més riuran.

EXECUTIU.- Si vingués el revisor obviament els denunciaria.

SECRETÀRIA.- Deixi, deixi, que encara serà pitjor.

DEPENDENTA.- Però s’ho estan passant la mar de bé.

EXECUTIU.- Els d’aquesta mena sempre s’ho passen bé, no necessiten gaire cosa per a ser feliços.

DEPENDENTA.- Doncs a mi no em faria res seure amb ells.

SECRETÀRIA.- Que s’ha tornat boja? No ho veu que són un perill?

DEPENDENTA.- Volen que els digui un secret? No s’ho perdin: A la meva feina jo veig molta gent, guiris, catalans, rics i no tan rics. Però no són persones, són clients. En canvi aquí al tren  tinc l’oportunitat de parlar amb gent, amb persones humanes que són iguals que jo, persones que tenen problemes i tenen alegries, amb preocupacions i amb satisfaccions. I això m’agrada, ho trobo a faltar, ho necessito.

SECRETÀRIA.- Sap que a mi també em passa això, que a l’empresa tampoc no hi tinc amics. Amb prou feines hi tinc coneguts?

DEPENDENTA.- Doncs fixi-s’hi, que precisament quan hi ha avaries és quan tinc l’oportunitat de conéixer aquesta gent agradable, és llavors quan s’activa la solidaritat entres les persones.

SECRETÀRIA.- Mirant-ho així quasi que em  vénen ganes que hi hagi avaries.

(El tren s’atura amb xiscles de frens.)

EXECUTIU.-  Parlant d’oportunitats, ja hi tornem a ser!

 

parlem teatre locomotora fum

(l’altre sector)

KEVIN.- A veure què serà aquest cop!

LEO.- Una passada!, com avui cap dia.

CÀROL.- Jo un dia, tio, vam estar una hora aturats i al final ens van dur en autobús.

LOLA.- Que sí, tios, que sí. Que jo també hi anava. Va ser el dia de l’entrevista de feina. I quan hi vam arribar ja havien acabat.

MEGAFONIA.- Senyors passatgers. Per una avaria a la catenària ens hem quedat sense subministrament elèctric. La solució pot trigar un temps indeterminat.

KEVIN.- Tampoc s’hi està tan malament aquí dins

LEO.- Tens raó, colega, s’està millor aquí que a l’obra.

EXECUTIU.- (increpant als joves) Però aquí no cobren.

LEO.- Quí ho ha dit que no cobrem?

KEVIN.- I tan que cobrem! Mentre portem el comprovant de la RENFE, nosaltres trinki trinki (fent un gest amb les mans)

EXECUTIU.- Sense bitllet no en tindran de comprovant. Que els he sentit com deien que s’havien colat.

KEVIN.- Caram, quines orelles!

EXECUTIU.- Qui oïde, voldràs dir.

LEO.- Com les antenes del Tibidabo!

CÀROL.- I a vostè que li importa si portem bitllet o no?

LOLA.- No em digui que també té accions als ferrocarrils.

EXECUTIU.- Això no importa. Però no treu que aquest tren sigui un desastre.

DEPENDENTA.- Jo si fos més valenta tampoc no en compraria de bitllet.

EXECUTIU.- Aquesta conversa no porta enlloc.

SECRETÀRIA.- Hauríem de parlar amb el revisor perquè ens digui si n’hi ha per gaire.

EXECUTIU.- Hi vaig. A veure si sap alguna cosa, que, obviament, ja m’estranyaria. I de passada li diré que controli al personal. (se’n va)

DEPENDENTA.- No en traurà pas res, ja ho veurà. Són com aquells robots que hi havia a la Fira, que els poses un euro i et diuen el temps que farà, o t’endevinen el futur, però sempre repeteixen el mateix. Ja veurà com li contesta que no se sap quan s’arreglarà i que tan pot ser una hora com una setmana.

KEVIN.- (dirigint-se a la Secretària) No posis aquesta cara, tia, que si vols diversió jo t’ho arreglo.

LEO.- T’as més bona q’un plat de xurros.

SECRETÀRIA.- No m’agraden els xurros.

KEVIN.- Perquè no has provat el meu

TOTS QUATRE.-  ha, ha, ha! (ben escandalosos)

SECRETÀRIA.- Pocasoltes! Maleducats!

DEPENDENTA.- No els provoqui, faci com si no hi fossin.

KEVIN.- Vols xurros?

LEO.- Qualitat suprema.

KEVIN.- Pagant, eh?

TOTS QUATRE.- Ha, ha! (revolcant-se de riure)

(Les noies punkis mirant els paletes amb la boca oberta d’admiració)

CÀROL.- Això mola tia!

LOLA.- Aquest parell són autèntics. Guai!

(arriba l’executiu)

SECRETÀRIA.- (respira aliviada) què li ha dit?

EXECUTIU.- Que no se sap. Que tan pot ser una hora com un dia o una setmana.

DEPENDENTA.- Ho veu?

SECRETÀRIA.- Queeeeè? Una setmana? I què se suposa que hem de fer mentrestant

EXECUTIU.- I que pel que fa als paletes, que fem el que nosaltres mateixos decidim, que ell obviament no pensa posar-s’hi, perquè no fa gaire un company seu va rebre de valent quan intentava posar-los a l’ordre.

KEVIN.- (parlant per ells) per xurros no serà.

DEPENDENTA.- No els feu cas!

LEO.- Pagant, eh?

ELS QUATRE.-  Ha, ha, ha!

EXECUTIU.- Que els passa ara a aquests?

SECRETÀRIA.- No res, que potser s’han pres un carajillo abans de pujar.

DEPENDENTA.- Ja els ho deia que era millor no fer-lis cas.

LEO.-  Pagant eh?, ha! ha!

(sembla que el tren es revifa. Poc a poc retorna el moviment per la finestra. Si n’hi ha  que estan drets trontollen tots tots a l’hora a un costat i a l’altre per la sacsejada del tren)

MEGAFONIA.- Senyors passatges, com poden comprovar hem solventat l’avaria en un temps rècord i prosseguim el viatge. Si quan les coses van malament ens critiquen, també ens haurien d’aplaudir quan demostrem la nostra eficiència. I jo no he escoltat cap aplaudiment.

 

(Txucu- txucu. Va passant el paisatge per la finestra

parlem teatre maquina revisor

 

Passa el revisor a picar els bitllets.

Les noies fan el gest de marxar corrent però els paletes les aturen amb gestos de “deixeu-nos a nosaltres”)

KEVIN.- (S’aixeca i s’encara al revisor) Tu t’has boig o què? (amb el dit index fa com si es taladrés la templa) A sobre d’estar aturats cada cinc minuts encara em vols picar el bitllet?

LEO.- Perquè no et piques una cosa que jo sé?

KEVIN.- El xurro!

TOTS DOS.-  Ha, ha, ha! (es revolquen de riure. Les joves els miren admirades)

CÀROL.- Això mola, tia.

LOLA.- Són autèntics!

 

(El revisor els deixa i va a picar els bitllets dels mudats, que els el donen docilment)

EXECUTIU.- Sr. Revisor, obviament això no ès sèrio. Ens fan pagar, ens piquen el bitllet i a sobre no sabem a quina hora arribarem.

REVISOR.- Hem de ser responsables. Oi que quan arribin a l’estació voldran un justificant? Doncs això és un dret que tindran si es comporten correctament.

(Els paletes s’aixequen d’un bot i s’adrecen al revisor)

KEVIN.- No fotem eh?, que els que hem perdut el bitllet també necessitem justificant!

LEO.- Només faltaria!

REVISOR.- No sé per què m’ho pregunten. Oi que sempre els hem donat el justificant?

LEO.- Només faltaria, tio.

(Entren a un túnel i la finestra es torna fosca)

(S’atura el tren i s’apaguen els llums)

(Les dones criden): Ah! Oh!

(s’encén una llanterna del revisor. Les dones estan abraçades entre elles, de por)

REVISOR.- Tranquiles, no es posin nervioses que de seguida s’arreglarà.

EXECUTIU.- Ja ho veurem!

KEVIN.- No hi ha pressa tio.

LEO.- Encara podrem dormir una estona.

(S’encenen els llums d’emergència i tot queda en tenebres)

REVISOR.- Ho veuen com ja s’arregla.

EXECUTIU.- Jo no veig això es mogui.

MEGAFONIA.- Atenció atenció, es prega als senyors passatgers que siguin solidaris i baixin a espitjar el tren. Només l’hem d’arrossegar fins la sortida del túnel i des d’allà ja tenim corrent a la catenària.

SECRETÀRIA.- Queeeè? Que hem d’anar a empènyer el tren?

EXECUTIU.- Però si deu pesar milers de quilos?

DEPENDENTA.- Ja els ho he dit que a vegades toca espitjar. Jo no m’hi havia trobat mai, però no s’ho perdin, tinc una amiga que fa el torn de tarda i una vegada ho va haver de fer.

REVISOR.- Senyors, si us plau, no s’esverin. No és cap disbarat. Això ja s’està utilitzant en molts combois. Si hem d’esperar que arribi una locomotora de gasoil pot trigar hores, però si entre tots col·laborem tots hi sortim guanyant. Pensin que són molts passatgers, i si tu l’estires fort per quí i ell l’estirà fort per llà, segur que corre, corre corre i així podrem arribar.

EXECUTIU.- Vostè creu?

REVISOR.- Segur. La setmana passada es va posar en marxa aquesta iniciativa solidària i es va utilitzar en el comboi de les 10’37, el de les 11’25 i el de les 18’45, els dimarts, dijous i divendres. I sempre va funcionar correctament. Tots sabem que els catalans teniu un caràcter molt emprenedor i que quan cal no us importa colaborar. El seny i la rauxa que caracteritza aquest poble tan noble.

KEVIN.- (Parlant per ells)  Aquest ja sembla un ministre de Madrid.

EXECUTIU.- Però, senyor revisor, pel que m’està dient és obvi que això ja és una cosa habitual.

SECRETÀRIA.- Vostès ja compten amb la força animal dels passatgers.

KEVIN.- I tant animal! Més animals ja no poden ser. S’estan superant.

LEO.- Més que la força animal, la força  dels burros!

CÀROL.- I de les burres.

TOTS QUATRE.- Ha, ha, ha!

SECRETÀRIA.- Ens ha dit burres?

MEGAFONIA.- Es prega als passatgers que encara no hagin baixat que ho facin d’una punyetera vegada! Que ja està bé de caradures. La majoria de vagons ja tenen els passatgers a punt d’empènyer, però encara hi ha un vagó del que no ha baixat ningú.

REVISOR.- Són vostès. Vingue, comportin-se!, apa tots avall (empenyent als tres mudats)

KEVIN.- (fent-se l’ofès) A mi no em toquis que estic de baixa.

LEO.- Jo no sóc d’aquest sindicat

CÀROL.- Nosaltres no portem bitllet.

LOLA.- No tenim obligació d’espitjar.

REVISOR.- Deixi’ls, sempre n’hi ha que volen fer el viu.

EXECUTIU.- Sí, però ells estaran aquí ben tranquilets i nosaltres haurem de suar la cansalada.

SECRETÀRIA.- I les dones també hem d’empènyer?

REVISOR.- Oh i tant! Això del sexe dèbil era abans. Ara penquen com tothom.

KEVIN.- La Natura és savia, hi ha burros i també hi ha burres.

TOTS QUATRE.- Ha ha ha!

(els  mudats desaparèixen pels costats)

 

parlem teatre locomotora fum

MEGAFONIA.- Atenció, atenció. Per aprofitar correctament les forces hauran d’empènyer tots a l’hora. Quan digui ARA tots faran força. Atenció Aaaaara! (I se sent el so d’un timbal, com a les galeres) Bum!

(Els paletes i les joves van corrent a la finestra i criden al mateix moment que la megafonia.)

MEGAFONIA I SENSE BITLLETS: Aaaaaaara! (Bum)

(Per la vista de la finestra s’hi veu un llumet d’emergència que es mou un metre i s’atura.)

MEGAFONIA I SENSE BITLLETS: Aaaaaaara! (Bum)

(el llum de la finestra avança un altre metre)

MEGAFONIA I SENSE BITLLETS: Aaaaaaara! (Bum)

(el llum de la finestra avança un altre metre)

MEGAFONIA I SENSE BITLLETS: Aaaaaaara! (Bum)

(el llum de la finestra avança un altre metre)

MEGAFONIA I SENSE BITLLETS: Aaaaaaara! (Bum)

(el llum de la finestra avança un altre metre)

(I la música va fent Bum, bum, bum)

 

Fosc

 

 

parlem teatre maquina fum

 

Acte Tercer

 

(els paletes i les noies joves estan ben asseguts, d’aquella manera mig estirats que en diuen repapatxats. Riuen i diuen Bum! I bum, i bum -es poden inventar una cançó)

Diu que no vol menjar xurros

Que prefereix menjar-se el tall

Mentre hi hagi burros

Altres anirem a cavall.

 

 

Prefereixo fumar porros

I anar amb la nòvia al ball

Mentre hi hagi burros

Altres anirem a cavall.

 

 

En el fons són caps de suro

Els que només pensen amb el treball

Mentre hi hagi burros

N’hi haurà que aniran a cavall.

 

parlem teatre maquina fatiga

(Entren Executiu, Secretària i Dependenta asfixiats, suats, escabellats, descamisats, caminant lentament, amb els braços que els toquen quasi a terra. Són la imatge de la derrota)

 

SECRETÀRIA.- Vostès són uns insolidaris.

DOS PALETES.- I bum!

EXECUTIU.-  Amb gent com vostès el país no tirarà endavant.

DOS PALETES.- I bum!

SECRETÀRIA.- No els hi faci cas, vull dir, que amb aquesta gent no s´hi pot parlar

EXECUTIU.-  Seiem que ja no puc més.

DEPENDENTA.- (parlant per ella) No t’ho perdis, m’hauria d’haver quedat amb aquella colla. A fi de comptes ho tenen més clar que nosaltres.

SECRETÀRIA.- Estic rendida

EXECUTIU.- No havia treballat mai tant en la meva vida.

DEPENDENTA.- Doncs esperem-nos, que això serà el pa de cada dia.

SECRETÀRIA.- No m’espantis, que si és així em buscaré feina de fregar escales.

DEPENDENTA.- No és per espantar-la, no, però els del govern de Madrid han tornat a guanyar les eleccions i no s’ho perdi, encara han tret més vots que abans. O sigui, que més retallades, menys vies i menys catenàries.

SECRETÀRIA.- Ai mare, que no ens passi res.

DEPENDENTA.- Però no tot és negatiu. Pensi que fregant escales es guanyen moooolts diners. I no s’ho perdi, segur que al poble hi trobaria feina.

SECRETÀRIA.- Sí, segur que sí, però em fa com una mena de cosa. Vull dir que jo tinc un cert de prestigi a la família i també en el veïnat, sempre tan mudada, tan pentinada, amb les ungles ben llargues i arreglades, i amb sabates de talons, i amb vestits de l’última moda. Vull dir, que… no sé, em fa com una pena haver de baixat d’estatus.

DEPENDENTA.- Doncs, no s’ho perdi,  o  baixa d’estatus o espitja trens, vostè mateixa. Pensi que si es dedica a espitjar trens no caldrà que vagi al gimnàs. Ja cremarà calories cada matí.

SECRETÀRIA.- Si. No hi ha mal que per bé no vingui. Encara farem salut.

EXECUTIU.- Ai mare. Mentre no passi res més, i Déu no ho vulgui. Encara només serà un mal son per oblidar.

(El tren s’atura amb un fort xerricar de frens)

EL GRUP DELS PALETES.- Oleeeeé! Ha, ha, ha! A tornar a empènyer!

EXECUTIU.- Un altre cop?

SECRETÀRIA.- Jo ja no espitjo més.

EL GRUP DELS PALETES.- (canten) Anirem a cavall, a cavall, a cavall!

 

404-noies

MEGAFONIA.- Senyors passatgers. Ens pensàvem que a partir d’aquí ja tindriem corrent a la catenària, però no és així. Equivocar-se és d’humans i nosaltres també ens podem equivocar. O no? A veure. Tal com va dir Jesucrist, el que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. El que no s’hagi equivocat mai a la seva vida que aixequi la mà.

EXECUTIU.- No hi ha dret! És una presa de pel.

DEPENDENTA.- I encara se ne’n riuen.

MEGAFONIA.- Però tenim una bona notícia. La companyia ens ha enviat una nova màquina de tren preparada per aquestes circumstàncies.

 

parlem teatre locomotora fum

(El tren està aturat..L’executiu treu el cap per la finestra i es posa les mans al cap)

EXECUTIU.- No m’ho puc creure! Acaben d’enganxar una màquina de fum, d’aquelles de l’any de la picor.

KEVIN.- Però aquestes no s’espatllen mai, tio, que les coses velles són les més bones.

LEO.- Tu no has sentit a parlar mai de l’Obsolescència Programada?

CÀROL.- Jo sí que n’he sentit a parlar,  té algo que veure amb les màquines de trens, oi?

LEO.- Però que ignorants que sou! Que no t’enteres Contreres!

EXECUTIU.- (donant-se-les d’entès) L’Obsolescència Programada és una doctrina que diu que totes les eines i les màquines s’han de programar perquè durin un temps i prou. Perquè si les coses duren per sempre, ningú no en compra de noves, obviament  la indústria s’atura i l’economia cau en deflació.

(de mica en mica, tots es van aixecant poc a poc i van fent una rotllana on cadascú hi va dient la seva. Ara tots els actors ja formen un sol grup)

LOLA.- Ah sí, és allò de les bombetes, que s’han de fondre al cap d’unes hores de funcionar.

LEO.- Sí tia, que es veu que és més fàcil construir bé que no pas malament. Però els capitalistes obliguen a construir malament perquè les bombetes es fonguin aviat i així els obrers anem de cul comprant i comprant coses de les seves fàbriques.

EXECUTIU.- Ei, que gràcies a això també teniu feina els obrers. Perquè si el capitalista ha de tancar la fàbrica, obviament els obrers també van al carrer. Si us ho mireu bé no és mala idea això de l’Obsolescència Programada.

KEVIN.- Però toca els nassos que et compris un ventilador i al segon estiu ja no s’engegui.

DEPENDENTA.- I sempre som els mateixos els que ens hem de gratar les butxaques.

CÀROL.- El meu vell es va comprar un ordenata portàtil i quan va tenir tota la comptabilitat de la casa a dins, i totes les fotos ben ordenades en arxius, paf! Li peta i es queda sense res. Es va emprenyar com una mona.

LOLA.- Devia ser un cafetera. Si s’hagués gastat la pasta no li hauria petat tan aviat.

CÀROL.- Sí, un Apel! Tu saps quan costa un Apel! Passo tia.

LOLA.- Doncs apa adéu les fotos!

KEVIN.- Però amb els trens més valdria que tinguessin l’obsolescència aquesta, així ja faria anys que haurien canviat els trens i les vies i les catenàries.

SECRETÀRIA.- Oh sí, perquè la màquina que ens han portat, aquesta sí que és de l’any de la picor. Vull dir, que si la veiés el que va inventar això de l’obsolescència li agafa un atac de cor.

DEPENDENTA.- I encara funciona!

KEVIN.- Vaig veure una peli de l’Oest on hi sortia una màquina com aquesta.

LEO.- La del dissabte passat? Aquella era més moderna!

KEVIN.- Potser sí, però treia la mateixa quantitat de fum.

 

parlem teatre maquina fum

(El tren engega. Per la finestra comencen a córrer els arbres. Es veuen grans fumeres. Tots estan contents. Les noies joves i els paletes es piquen les mans en senyal de victòria. La secretària i la dependenta s’abracen d’alegria. L’Executiu se sent emocionat i s’abraça efusivament amb els paletes i amb les noies punkis)

EXECUTIU.- Una abraçada colegues!

KEVIN.- Ets un tio legal.

LEO.- (dirigint-se a la secretària) Una abraçada colega!

SECRETÀRIA.- Fuig, que tu el que vols és fotre mà.

LEO.- S’havia d’intentar.

(Entren a un túnel –exterior fosc- i entra una gran fumerada. S’apaguen els llums uns instants i s’escolten dos xiscles de les noies. Quan s’obren els llums tots porten la cara fumada. Riuen. Les noies mudades somrient mirant al públic)

SECRETÀRIA.- Ja arribem a Barcelona!

DEPENDENTA.- Sap que ara em sap greu haver arribat tan aviat.

KEVIN.- Això ho hem de repetir un altre dia.

EXECUTIU.- Sabeu  què se m’ocurreix? Que no seria mala idea crear una empresa de viatges d’aventures. Ja m’ho imagino (obrint les dues mans a l’alçada dels ulls, com si desfès un rotllo de paper) “El viatge que somies, amb el tren de rodalies”.

(Han passat el túnel. Les noies mudades van a mirar per la finestra i porten dues mans negres de carbó marcades una a cada cul. Es giren. Els paletes els guinyen l’ull i elles somriuen)

CÀROL.- (Veient la marca de les mans al cul de les dones) Aquests no perden el temps.

LOLA.- Estan a la que salta. Es nota que tenen experiència en trens.

CÀROL.- Però elles poc que s’han queixat gaire.

LOLA.- Tu et queixaries?

CÀROL.- Si fos aquest “Mario Conde” el que fa jocs de mans, no.

LOLA.- Ha, ha! Jocs de mans. Ets bona, tia!

MEGAFONIA.- Benvinguts a Barcelona. Esperem que hagin tingut un bon viatge. Els que necessitin el justificant poden passar per les guixetes d’atenció als clients. O bé que ho diguin al revisor. Per evitar conflictes d’altres dies, si alguns han perdut el seu bitllet també poden passar a recollir el seu justificant.

KEVIN.- (guinya l’ull a les noies joves) Tot controlat.

(Les dones mudades i l’executiu salten d’alegria) Hem arribat! Hem arribat!

EXECUTIU.- (dirigint-se a la Dependenta) Sap que l’entenc.

DEPENDENTA.- Què vol dir?

EXECUTIU.- Allò que a dit dels clients, les persones i les avaries dels trens.

SECRETÀRIA.- Jo també. A partir d’ara m’ho miraré amb uns altres ulls.

EXECUTIU.- Heu vist com he espitjat el tren? Si no arriba a ser per mi encara estaríem a dins del túnel.

DEPENDENTA.- Sí que me n’he adonat. Això de l’agressivitat dels executius s’ha notat de seguida. Si per comptes d’obrers hi anessin executius, no s’ho perdi,  ja no caldrien catenàries.

EXECUTIU.- (no sap si li pren el pel la dependenta i parla a la secretària) Tu també Déu ni dó. No et fa res que et digui de tu, oi?

SECRETÀRIA.- Amb tot el que hem passat ja ens podem tutejar. Vull dir que…. en fi, que ja em pots dir de tu.

CÀROL.- A mi fins i tot em pots convidar a sopar.

LOLA.- M’hi apunto!

EXECUTIU.- Sabeu que al final no se m’ha fet pesat aquest viatge. Al contrari, si sabés que vosaltres hi serieu, obviament no em faria res baixar en tren cada dia.

LOLA.- Ai, que em caurà la llagrimeta.

CÀROL.- Aquesta colla són legals, tia.

SECRETÀRIA.- Però això d’espitjar, millor que no es repeteixi. (Riuen)

KEVIN.- Sembla que hem arribat i ens haurem d’acomiadar.

LEO.- I si les hem molestat demanem disculpes. Nosaltres som així, que sempre estem de broma.

DEPENDENTA.- No és res. Ens ho hem passat bé.

SECRETÀRIA.- Algun dia hauríem de quedar tots set per fer una cervesa.

LOLA.- M’hi apunto.

CÀROL.- Jo també si hi vé aquest senyor tan guapo.

EXECUTIU.- (Inflant pit) Això està fet. Teniu una tarja meva i quan vulgueu ja m’ho direu.

KEVIN.- Gràcies

LEO.- Gràcies. “Obviament” jo no porto cap targeta.

(Xerricar de frens, el tren s’atura)

EXECUTIU.- Apa, anem, que aquí ja no hi fem res.

DEPENDENTA.- Si, marxem que encara ens farien escombrar.

TOTS RIUEN: Ha Ha Ha!

REVISOR.- (treu un grapat de papers i fent-los voleiar per sobre el cap diu) Justificants! Justificants.  (I comença a fer de cap del ball de la Conga)

SECRETÀRIA.- (s’agafa al Revisor) Vingue! Tots a ballar.

KEVIN.- (S’agafa a la cintura de la secretària) Celebrem-ho!

(Tots contents s’agafen per aquest ordre: Revisor,  Secretària,  Kevin, Dependenta,  Leo,  Càrol,   Executiu i  Lola)

 

 parlem teatre maquina conga

Canten amb música de La Conga:

 

REVISOR.- Si vols passar

Una bona estona

Ves en tren

A Barcelona

SECRETÀRIA.- Si pensaves

Descansar

El tren hauras

D’espitjar

KEVIN.- Si vols

Trobar parella

El tren és una

Meravella.

DEPENDENTA.- I si amics

Tu no tenies

Ves en tren

de rodalies.

LEO.- Mare meva

Quina noia

Això del tren

És una joia.

CÀROL.- Si vas

A Barcelona

No saps quan

Arribaràs

EXECUTIU.- Tenim unes

Catenàries

Que són més

Que centenàries

LOLA.-  Passen hores

I més hores

I no et mous

De les afores

TOTS A L’HORA.- I ara que

Hem arribat

L’aventura

S’ha acabat.

(Riuen. Ja han sortit de l’escenari i de fons se sent cada cop més fluix)

TOTS.- Si vols

Trobar parella

El tren és una

Meravella.

TOTS.- I si amics

Tu no tenies

Ves en tren

de rodalies.

———FI——–

Visita altres llocs de l’autor:

excursionsapeu.com

aleixcolonia.com

One thought on “TEATRE: TXUCU-TXUCU TREN

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *